Velada malenconia
Sembla increïble, però la figura fugissera de Walter Benjamin continua sumant lectors i manté a l’aguait la curiositat de crítics i estudiosos que tornen a tractar el seu llegat. Dos entesos investigadors nord-americans docents a Harvard, Howard Eiland i Michael Jennings, acaben de publicar una aclaridora biografia del pensador berlinès – Walter Benjamin. A critical
life– que s’alinea dignament amb les velles temptatives d’interpretació, del testimoni dolgut de Scholem a les rigoroses reconstruccions de Missac, Witte i Palmier. Mentrestant, el Diccionari Wal
ter Benjamin, del 2008, constitueix la brúixola precisa en la difícil orografia dels escrits, llegibles en una edició rodona de les obres completes traduïdes a l’espanyol. Estimulant.
El projecte de Harvard és ambiciós. La proposta cobreix dos objectius: incrementar la informació puntual sobre Benjamin –encara queden passatges foscos en el seu itinerari, com l’expedició soviètica, el Diari de Moscou, el desdibuixat final de les il·lusions acadèmiques o la deriva cruel, entre la indigència i la solitud, de l’última dècada a París.
Un incòmode nòmada intel·lectual. I comprendre, a més, la mitificació esbiaixada dels treballs de Benjamin, entre el mil·lenarisme i la teologia, sempre temptatius i trencats pel vendaval d’un temps inclement.
En el perfil de Benjamin sorprèn la trista mirada del vençut, però la seva obra transmet l’optimisme i l’esperança que tan sols els desesperançats garanteixen.
Un incisiu però inquietant transgressor cultural en una època sense certeses –les dècades roges d’entreguerres, en les quals encara era creïble la utopia. Una vida singular, atenta als brots d’un despertar emancipador que només podia articular el radicalisme del pensament marginal i creatiu.
Un desafiament impossible per a qui vivia a la mercè de la precària indústria cultural i amb prou feines rebia la comprensió indiferent dels seus poderosos companys de viatge. Les patètiques relacions amb l’anomenada Escola de Frankfurt, amb l’olímpic Adorno al capdavant, potser expliquen alguns desacords dolorosos. Però tornem al llibre.
Els escrits de Walter Benjamin són elusius. Participen, això sí, de certa intenció fragmentària articulats en un mosaic de cites i reflexions.
Comparteixen també l’agudesa descreguda del marxisme crític, juntament amb un temperat idealisme kantià que deu més a Kafka que a la metafísica, fins i tot en aquelles incursions d’entonació messiànica. Un escriptor dissolvent en el paisatge republicà de Weimar sarcàsticament retratat per Grosz. Però Benjamin va ser l’admirador entregat de París. La tensa veracitat de la seva prosa dóna compte de la lectura de Proust i Verlaine, amb Rim- baud i Baudelaire com a models del treball de l’escriptura. París era la ciutat enigmàtica dels carrerons i les sorpreses, de l’absenta i el vodevil, la prostituta i l’obrer que descobreixen al carrer la seva escola de vida. Tot i això, Benjamin ha estat l’observador agut del desplegament espectacular de la cultura nord-americana de la imatge, de la seriació sofisticada, el reportatge gràfic i el cinema. Vivia fascinat pels rostres anònims i crispats de l’individualisme trencat, per les figures
En Benjamin sorprèn la trista mirada del vençut, però transmet l’optimisme dels desesperançats
en clau arrencades a la simbologia barroca del drama i el romanticisme revolucionari. Les arrels tortes de la història de la cultura alemanya embeguda, il·lusament, d’un hel·lenisme de laboratori. Tot i així Benjamin se situa del costat de Hölderlin, de la poesia de l’experiència, del lúcid sentiment de catàstrofe que preludia la fi. Terrible percepció.
Precisos punts de flexió centren l’interès dels biògrafs nordamericans. El somni alliberador de Weimar, el 1920, quan l’escriptor viu i discuteix a Berlín les conseqüències del desencant avantguardista soviètic, amb l’assimilació creativa de l’experimentalisme a través d’una pedagogia de la forma de nous ideals artístics: futurisme, dadaisme i surrealisme sempre. Torna a la premsa i la rà-
dio, la cultura popular i la fantasia infantil, el joc i el còmic en electritzants programes radiofònics que encara ens impressionen. És difícil pensar en la inacabada Obra dels passatges sense apreciar aquest procés de desentumiment cultural nascut de l’horror de Verdun: l’obra proposa una avançada crítica que arrela en el pamflet, en la poètica radical de barricada i trinxera. Fins i tot els testimonis autobiogràfics –Direcció única, Infantesa a Ber
lín– s’acoblen en punyents collages de compromís documental i emotiu. Destaca ara el Benjamin absolut, l’hàbil artífex d’una escriptura diàfana de textura plàstica i continguda tensió discursiva.
El moment del distanciament, d’un “compulsiu acte d’escriptura” la densitat del qual aventura la filosofia futura. Els autors descriuen el dilema que separa el dinàmic idealisme de joventut de l’enèrgic materialisme de maduresa, l’encegadora filosofia de la història de Benjamin. Una vida d’escriptura que veu en l’assaig i la subversió les armes d’un pensament redemptor que recupera la “màgia del llenguatge dels homes”. La fràgil humanitat de l’escriptor malalt, de mirada sorpresa i caminar insegur que emprèn desesperançat el 1940 la travessia del Pirineu, s’ha de veure avui com un últim gest de resistència callada a les portes d’Auschwitz, que culmina a Portbou.
Aura és com en diu Benjamin de l’alenada de veritat que surt de les coses vives. El testimoni incopsable d’un món silenciat. Les ombres d’una raó universal, sense déus ni temences, que els homes han de construir també en els temps de barbàrie.