L’altre referèndum de Londres
El Regne Unit afronta una votació prevista per al 2017 sobre la pertinença a la UE
Un cop superada la consulta escocesa que tanta atenció internacional ha suscitat, el Regne Unit afronta la possibilitat d’un segon referèndum en una data no determinada del 2017. En aquest cas, per decidir sobre la continuïtat a la Unió Europea. És una promesa dels conservadors del primer ministre David Cameron que requereix que guanyin les eleccions del 2015, un fet que les enquestes descarten a hores d’ara, malgrat que el líder tory és més popular que el laborista, Ed Miliband.
Si algú al Regne Unit pensava que després de la decisió escocesa s’havia alliberat d’una vegada per sempre dels referèndums, ho té clar. La Gran Bretanya sembla cada vegada més Suïssa, de consulta en consulta. El tema d’Escòcia ha quedat resolt per un temps raonable, però la relació amb Europa és una bomba de rellotgeria amb el potencial per provocar una matança política.
Després d’un bon ensurt i previ pagament a Escòcia d’un paquet de més poders autonòmics per concretar i lliurar més endavant, el 18-S ha estat superat pel Govern de Cameron i l’establishment de Westminster. Però pot ser un joc de nens en comparació amb el que ha de passar en una data encara indeterminada del 2017, any en què l’actual Administració conservadora s’ha compromès a preguntar als britànics sobre la mare de tots els ous: la permanència o la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
No hi ha treva, el calendari polític està molt complicat en aquestes illes. El més senzill per a tothom seria que els tories perdessin les eleccions generals de l’any que ve després d’un quinquenni d’austeritat i retallades en coalició amb els liberal-demòcrates, i les enquestes suggerei- xen que es tracta de la hipòtesi més probable. Amb els seus alts i els seus baixos, el Partit Laborista manté un avantatge de sis o set punts en intenció de vot, que es traduiria en una majoria petita, però suficient per governar.
Tot i això, hi ha un però important. Encara que els laboristes són més populars que els conservadors, personalment David Cameron és molt més valorat que el líder del Partit Laborista, Ed Miliband, vist com un home gris i insuls sense una ideologia clara, que un dia fa seva la tercera via de Tony Blair i flirta amb els empresaris, i l’altre adopta posicions d’esquerra a l’estil antic, com les nacionalitzacions o la im- posició de límits a les tarifes del gas i la llum. I ja se sap, com s’ha demostrat una vegada més a Escòcia, que la butxaca importa molt quan el votant es troba tot sol davant de l’urna, sense enquestadors o periodistes que li facin preguntes impertinents, sense marits, dones, pares o amics
LA CONDICIÓ Només hi haurà consulta sobre la UE si els ‘tories’ guanyen les eleccions del 2015 LES PRESSIONS L’auge de l’UKIP (ultradreta) porta Cameron a posicions més euroescèptiques
que el pressionin. Què tindran més en compte els britànics? La impopularitat de les retallades? La falta de confiança en Miliband? La noció generalitzada que, malgrat tot, els tories són millors gestors de l’economia?
Si guanya el Partir Laborista, no hi haurà referèndum sobre Europa i Merkel, Hollande, Juncker i els funcionaris de Brussel·les podran dormir com un tronc, en la certesa que Londres, amb els seus vetos i excepcions, continuarà formant part del club. Però en cas que Cameron renovi el seu mandat, llavors hi haurà votació perquè ho va prometre al seu dia i, si no és així, l’ala euroescèptica del seu partit muntarà un cop d’Estat. I quan els tories treuen els ganivets no van amb romanços, que l’hi preguntin a Margaret Thatcher.
Si guanyen els tories a la primavera, hi haurà problemes amb la Unió Europea. Perquè Cameron
és ostatge del centenar llarg de diputats euroescèptics que en el fons volen marxar de la Unió Europea i exigeixen que negociï la recuperació de competències en immigració, justícia o ocupació. Que Brussel·les sigui tan generosa amb Londres com Londres ho ha estat amb Escòcia. Que li faci una oferta irrefusable. Que suborni el Regne Unit.
Molt més plausible és que la cancellera alemanya li posi sobre la taula alguns caramels, però ni de bon tros el menú complet de degustació. Que Cameron intenti vendre’ls com una victòria, però que els euroescèptics li diguin que, en vista d’una humiliació així, ha arribat l’hora de donar el cop de porta a Europa. I si això passa, se li imposaria una difícil disjuntiva: desafiar el grup d’antieuropeus (alguns són membres del seu gabinet) i demanar la permanència a la UE en el referèndum del 2017, o convertir-se en el dissident màxim del regne i esgrimir la paraula exit. Hi ha una tercera possibilitat, la victòria conservadora sense majoria absoluta, que obli-
PARADOXA Escòcia podria veure’s fora de la UE si el Regne Unit marxa d’Europa ESTRATÈGIA Cameron vol que Europa li transfereixi poders, com ell a Escòcia
garia a renovar la coalició amb els liberal-demòcrates, si és que aquests últims no són fulminats a les urnes, o bé a un pacte amb el diable, és a dir, l’ultradretà UKIP, que només entraria al govern amb una plataforma per a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.
Si això acabés passant, es produiria la paradoxa que l’europeista Escòcia, a la qual negaven la permanència en cas d’independitzar-se, es trobaria fora de la UE. Potser prou motiu per convocar un altre referèndum. Però no val la pena avançar esdeveniments...