La cultura que arruïna el capitalisme
El mercat està ferit de mort, i tot comença amb Napster; ho adverteix Jeremy Rifkin
El cost marginal és el que costa produir una unitat més. Aquesta definició és molt important perquè explica la raó per la qual el capitalisme està morint d’èxit i la indústria cultural ha canviat de dalt a baix i de manera irreversible en quinze anys. Imagineuvos una fàbrica de cotxes que produeix 500 unitats al mes. Quant li costaria produir-ne 501? Amb la fàbrica instal·lada i la plantilla en funcionament (costos fixos), afegir una unitat significaria un cost petit. La teoria econòmica clàssica postula que la competència obliga a reduir el cost marginal (augmentar la productivitat), i que això fomenta la innovació. El que cap dels teòrics del capitalisme no sospitava és que es pogués assolir un cost marginal zero. Però la tecnologia ho ha fet.
Avui és una evidència per als mercats culturals: proveir 10.000 exemplars d’un llibre electrònic costa exactament el mateix que proveir-ne un. O mil milions. Només existeixen els costos fixos, perquè el cost mar- ginal de cada nova unitat és zero. La pregunta òbvia és si aquest canvi de paradigma, que ha arrasat la indústria cultural tradicional —alerta, no la creació ni el consum–, es pot fer extensiu a tot l’orbe productiu. Sobre tot plegat reflexiona l’economista i sociòleg Jeremy Rifkin (autor de La tercera revolución
industrial, Paidós, 2011) al seu
nou llibre, La sociedad del coste
marginal cero (Paidós, 2014), i la seva resposta és indubtable: sí, s’estendrà a la pràctica totalitat dels sectors; ja ho està fent, de fet. Rifkin no creu en una caiguda sobtada del model capitalista, sinó en la seva progressiva pèrdua d’hegemonia en aquest segle. No és un nostàlgic comunista ni un ingenu, sinó que assessora la UE, l’OCDE i els Estats Units sobre les polítiques econòmiques del futur. I, per cert, va insistir molt a Madrid que l’actual política econòmica espanyola “és completament equivocada”. Però això és assumpte d’una altra secció.
“La lògica operativa del capitalisme farà que s’extingeixi”. La raó per la qual la desaparició del cost marginal causa l’enfonsament del model és que en aquest cost marginal descansen la fixació de preus i els beneficis empresarials. És a dir, quan la inno- vació és tan innovadora que redueix el cost marginal a zero, els preus cauen fins a acostar-se a la gratuïtat, explica Rifkin, i les indústries convencionals es col·lapsen per falta de beneficis. I els vells oligopolis són substituïts per d’altres: Amazon pot fer desaparèixer els grans grups editorials —i, en tot cas, ja fa que es contreguin d’una manera dràstica— com abans Napster i després iTunes o Spotify van fer amb les grans discogràfiques.
Aquesta nova concentració de poder és la que no deixa dormir a Jaron Lanier, ( ¿Quién controla
el mundo?, Debate, 2014), que veu en la gestió del big data (grans conglomerats de dades) un gran risc per al futur de la humanitat, ja que augmenta les desigualtats i concentra el poder. En posa un exemple: abans, “si una companyia d’assegurances volia augmentar els beneficis, la principal manera de fer-ho era assegurar un nombre cada vegada més gran de clients. Després de l’aparició del big data, els incentius es van invertir d’una manera perversa, i la via per incrementar els ingressos va consistir a assegurar únicament qui els algoritmes indicaven que menys necessitava contractar una assegurança”. Aplica el mateix l’NSA, l’agència de seguretat dels Estats Units, enxampada espiant tothom. Avui grans empreses i institucions poden accedir a una informació pròpia del Gran Germà orwel·lià sense personal per gestionar-la, gràcies al software i els algoritmes que ava- luen i classifiquen els ciutadans.
Rifkin admet que aquests nous oligopolis ja s’estan produint fins i tot fora de la cultura, i adverteix dels riscos de seguretat de les dades. Posa com a exemple monopolístic a Uber, la famosa start-up per compartir cotxes que ha posat en peu de guerra els taxistes de mig món. Però opina que és fàcil de combatre, ja que qualsevol usuari pot crear una altra aplicació similar sense dependre de la companyia de San Francisco, finançada per fons de capital risc. Aplicat al cas de l’espionatge: Wikileaks no va necessitar més que un servidor i dos informàtics per desarmar el Gran Germà, gràcies a mi- lers de ciutadans que filtraven dades. Snowden, ni això.
Rifkin incideix, en aquest sentit, en la brutal democratització de la creació i la innovació, que ja es veu en el camp cultural: el col·lapse de la indústria no ha reduït la producció ni el consum de música, sinó que els ha fet créixer de manera exponencial.
És la facturació el que s’ha reduït. I, per tant, el PIB.
Aquesta col·laboració entre usuaris és la clau, a parer de Rifkin, del nou paradigma que ens cau al damunt i que, profetitza, acabarà sent hegemònic en aquest segle. Posa en relleu una dada rellevant: “Després de la Gran Recessió, el PIB mundial ha anat creixent a un ritme cada vegada menor. Encara que els economistes assenyalen diverses causes (…), pot ser que hi hagi un altre factor subjacent de gran abast que, fins i tot sent encara incipient, expliqui almenys en part aquesta desacceleració del PIB: a mesura que el cost marginal de produir béns i serveis es va acostant a zero en un sector després de l’altre, els beneficis disminueixen i el PIB es redueix. D’altra banda, el fet que més i més béns i serveis siguin pràcticament gratuïts fa que es compri menys al mercat, cosa que també redueix el PIB. (…) També augmenta el nombre d’usuaris que s’estimen més accedir a certs béns abans que tenir-los en propietat i decideixen pagar únicament pel temps que utilitzen un automòbil, una bicicleta, una joguina, una eina o qualsevol altre objecte, cosa que també es tradueix en una baixada del PIB. (…) Com més creix el nombre de consumidors proactius (consumidors que són també productors), més activitat econòmica passa de l’economia de l’intercanvi al mercat a l’economia de compartir en el procomú col·laboratiu, amb la corresponent contracció del creixement del PIB”. En conclusió: “Els consumidors proactius no només creen i comparteixen en el procés col·laboratiu informació, entreteniment, energia verda, productes impresos en 3D (cases, mobles i ara també cotxes) o cursos per internet, sinó que també comparteixen amb un cost marginal molt baix o gairebé nul vehicles, habitatges, peces de vestir i moltes coses més”.
Rifkin assegura que aquesta reducció del PIB no s’ha d’entendre com un empobriment, ja que el PIB és un indicador parcial i millorable de la salut econòmica d’un país, i el seu retrocés suposa, en tot cas, una reducció de l’impacte sobre el medi i una millor gestió dels recursos: si es comparteixen segones residències o cotxes, es redueix el consum de matèries primeres; l’autoproducció energètica –que Alemanya està impulsant per substituir les energies fòssils i reduir la dependència energètica, mentre que Espanya li ha posat un morrió– és genuïnament sostenible.
Per això, a mitjà termini, Rifkin creu que aquest retrocés del capitalisme (i del PIB) és intel·ligent i necessari. I inevitable. “I provocarà enormes canvis econòmics, polítics, socials i psicològics”. Un nou paradigma. “El poder narratiu d’un paradigma es basa en la descripció exhaustiva de la realitat”, i per això Rifkin, que no és un apocalíptic, sinó un integrat, és molt exhaustiu en el seu llibre. Afirma que aquest canvi és tan important com “el pas de la cacera a l’agricultura”. Els símptomes són aquí: “Els beneficis empresarials s’estan començant a evaporar, els drets de propietat perden força i l’economia basada en l’escassetat deixa pas, lentament, a una economia de l’abundància”. I tot va començar compartint música.