LA IDEOLOGIA DEL DAVANTER
Els esportistes espanyols no sempre s’han mantingut, com vol el tòpic, allunyats de la política.
Anvers, 1 de setembre del 1920. La selecció espanyola de futbol disputa els primers partits de la seva història i ho fa en els Jocs Olímpics, amb un equip que barreja jugadors bascos (la gran majoria) i catalans, com Zamora i Samitier. En la segona part neix el mite de la fúria espanyola, quan Sabino Bilbao es disposa a llançar una falta contra el marc de la selecció sueca, que va vencent per un gol a zero. En l’àrea espera José María Belausteguigoitia Landaluce, Belauste, qui fa un crit que quedarà recollit per a la posteritat en la crònica de l’únic periodista espanyol present en el partit: “¡A mí el pelotón, Sabino, que los arrollo!”. I pel que expliquen així va ser: Belauste es va emportar qui va caldre i va entrar en la porteria amb la pilota incrustada al pit. Només va faltar que un cronista holandès titulés l’endemà “La fúria espanyola”, segurament recordant el saqueig d’Anvers pels Terços de Flandes.
El més curiós del cas és que Belauste, l’inventor de la fúria espanyola, un gegantot de 193 centímetres i 95 quilos, va ser també un personatge amb idees polítiques pròpies, que va passar pel PNB i va ser un dels fundadors d’ANB (Acció Nacionalista Basca, molts anys després partícip de la coalició Herri Batasuna). I que fins i tot va haver de prendre el camí de l’exili pocs anys més tard per un crit, “Mori Espanya!”, que se li va atribuir en el transcurs d’un míting polític a Bilbao.
“Els jugadors no treuen cap benefici en parlar de política”, ha comentat el periodista Quique Peinado, autor del llibre Futbolistas de izquierdas, un tractat sobre professionals del futbol que no cauen en el tòpic de declararse apolítics i en un moment o un altre es van significar, van dir el que pensaven.
En tots els moments polítics i en totes les èpoques hi ha hagut valents que s’han significat, sense importar-los les conseqüències, sovint doloroses.
El 5 de desembre del 1976, al vell Atocha, s’enfronten la Reial Societat i l’Athletic de Bilbao. Els dos capitans, José Ángel Iríbar Kortajarena i Inaxio Kortabarria Abarrategi, salten a la gespa portant una ikurriña, una bandera que encara no és legal (ho serà tan sols un mes més tard). “Teníem molta por. No sabíem el que podria passar, com tampoc no sabíem el que farien els grisos”, van explicar.
La bandera la va confeccionar artesanalment la germana del realista Uranga, que va ser l’encarregat d’introduir-la al camp i lliurarla als capitans. Però tot va estar a punt de saltar pels aires quan el cotxe d’Uranga va ser registrat de forma rutinària en un control policial. Per fortuna per a la històrica jornada no es van adonar del contingut d’una bossa en un angle del maleter. Encara quedava introduir-la al terreny de joc sense que ho sabessin els policies que controlaven els accessos a la gespa i un altre realista, Salva Iriarte, la va ocultar a la farmaciola de l’assistent. Quan Iríbar i Kortabarría la van mostrar des del cercle central, Atocha va ser un esclat de joia. Finalment no hi va haver represàlies i la ikurriña s’exhibeix actualment al museu de la Reial Societat.
Uns anys més tard, un altre porter basc, Luis Miguel Arkonada, va ser objecte d’una campanya insistent perquè, segons es va denunciar, es negava a jugar amb les mitges oficials de la selecció espanyola perquè incorporaven la bandera rojigualda a la vora. Pel que sembla el porter era molt supersticiós i preferia jugar amb les mateixes mitges blanques que utilitzava en la Reial Societat, encara que també va disputar partits amb els mitjons oficials d’Espanya. La polèmica va anar creixent i va culminar a l’Eurocopa del 1984, amb l’acusació que Arkonada s’havia deixat marcar el gol determinant per a la derrota espanyola a la final “perquè estava amenaçat per ETA”.
Altres futbolistes han optat per significar-se en qüestions més socials, com va ser el cas de l’andalús Joaquín Sierra Vallejo, conegut futbolísticament com a Quino, fundador i primer president de l’AFE (Associació de Futbolistes Espanyols) que es va distingir a finals dels setanta per la seva lluita contra el dret unilateral de retenció que tenien els clubs de futbol i va arribar a convocar les primeres vagues en el futbol espanyol.
En canvi, dos jugadors del Ra- cing de Santander, el basc Aitor Aguirre i el valencià Sergio, van demostrar encara més valor quan el 28 de setembre del 1975 van saltar a la gespa del Sardinero amb uns fins braçals negres com a forma de protesta contra el dictador Francisco Franco, que acabava d’executar els cinc últims afusellaments del seu ja decrèpit règim, els de dos membres d’ETA (Jon Paredes Manot, Txiqui, i Ángel Otaegi) i tres components del FRAP, un grup d’extrema esquerra.
Els dos futbolistes van ser amenaçats de mort per l’extrema dreta i l’endemà van ser portats a declarar a la comissaria i multats
AITOR AGUIRRE I SERGIO Dos racinguistes van jugar amb braçal negre després de les últimes execucions franquistes BELAUSTEGUIGOITIA L’inspirador de la ‘fúria espanyola’ a Anvers va acabar a l’exili per cridar “Mori Espanya!”
amb 300.000 pessetes cada un per alteració de l’ordre públic. “Va ser un gest espontani, una manera de col·laborar en l’arribada de la democràcia”, recordava Sergio Manzanera a El País fa uns anys. “Eren temps molt convulsos”.
En èpoques més properes van ser molt comentades les posicions polítiques oposades del català Oleguer Presas i l’aragonès Salva Ballesta. El blaugrana Oleguer va renunciar a la selecció espanyola i es va significar especialment en publicar el 2007 un article en defensa del militant d’ETA De Juana Chaos, en vaga de fam, que li va acabar costant la pèrdua de patrocinadors i va haver d’abandonar la Lliga. Anys més tard es va presentar a les eleccions en la llista de la CUP, en un lloc de farciment.
Salva es va fer famós per celebrar els seus gols amb gestos marcials i les seves declaracions elogiant pilots alemanys de la guerra i propugnant que “els alts caps” de l’exèrcit “donin un cop de taló”. També va declarar que tenia més respecte “a una caca de gos” que a Oleguer. Ja retirat del futbol, el Celta de Vigo va renunciar a la seva incorporació com a segon entrenador a causa de la campanya en contra seu que va desencadenar a les xarxes socials.