Els que fugen de l’EI t’imploren
Guterres visita un camp de refugiats sirians al Líban
COMISSIONAT DE L’ONU Una jove mare, l’Amal, explica a Guterres com va deixar Raqqa, feu gihadista EL CRISTIÀ DEIR AL-AHMAR És un lloc de pelegrinatge des que la Mare de Déu va curar un nen xiïta
El comboi travessa ràpidament aquestes terres de la plana de la Beqaa. Com passava a Bienvenido, Mister Marshall, refugiats sirians i habitants del poble cristià de Deir al-Ahmar –que en àrab vol dir convent vermell– esperen que António Guterres, alt comissionat de les Nacions Unides per als refugiats, atengui els seus precs durant la ràpida gira que fa per aquesta regió fronterera amb Síria. Per la carretera encara poden distingir-se, entre plantacions de tabac i patates, alguns camps d’haixix, que ha estat durant decennis l’or negre de l’extensa plana entre les muntanyes del Líban i del Prelíban.
A l’entrada d’un camp petit de refugiats amb tendes de lones blaves, un grup de nens ben ensinistrats va rebre alegrement el representant d’aquesta agència de l’ONU i la seva comitiva. Va visitar una família a la seva tenda, es va asseure sobre una estora per escoltar el seu relat, la història repetida mil vegades de les misèries d’aquests refugiats.
L’Amal, una jove mare amb un munt de fills, explicava com va arribar d’Al-Raqqa fa quatre mesos, després d’escapar-se de les hordes de l’Estat Islàmic.
Guterres buscava paraules d’encoratjament. Mirant cap a l’eixam de càmeres va dir: “La vall de la Beqaa és la prova de la tragèdia humana siriana”. Envoltat de periodistes, quan va sortir de la tenda va afegir: “És també la demostració de la generositat del Líban, que suporta aquesta càrrega enorme de refugiats. Cal aconseguir un suport internacional massiu per ajudar-lo”. Deir al-Ahmar és un poble agrícola de 5.000 persones al pendent del Sanin. Un dels pocs pobles cristians en aquesta regió de majoria musulmana xiïta. Les seves esglésies, de ritu maronita, són modestes. En una hi va aparèixer el 2004 la Mare de Déu per curar un nen xiïta. I des d’aleshores és un lloc de pelegrinatge de cristians i xiïtes. A moltes cantonades dels seus carrers costeruts hi ha fornícules amb imatges de sants.
A l’Ajuntament, l’alcalde va rebre els il·lustres visitants i els va exposar les necessitats que tenen de nous programes d’irrigació dels seus àrids camps i la urgència d’augmentar l’ajuda, perquè la població s’ha triplicat amb 10.000 refugiats arribats del país veí. Amb bones maneres diplomàtiques i somriures estereotipats, Guterres agraïa una altra vegada la generositat libanesa i lamentava no disposar de prou recursos per alleujar els grans problemes que pateixen.
S’ha escampat la por entre libanesos i sirians. Fa poques setmanes, el bisbe maronita de Deir al-Ahmar es va salvar d’una temptativa de segrest. A més a més, després de l’execució de dos soldats libanesos pels gihadistes a la localitat veïna d’Ersal, homes armats encaputxats van calar foc com a revenja a tendes de refugiats sirians al poble xiïta de Iaunin. S’ha imposat el toc de queda a refugiats sirians de les nou de la nit a les sis del matí. Ni el Govern de Beirut ni l’alt comissionat no han dit l’última paraula sobre la proposta d’establir oficialment camps de refugiats a la Beqaa. Els dirigents libanesos s’hi oposen perquè volen evitar que siguin com els refugiats palestins del 1948. Primer faria falta un ajut econòmic i, com va aclarir Guterres, “garantir la seguretat dels habitants dels camps”.
No s’han complert totes les promeses del programa de desenvolupament de l’ONU de finançar cultius alternatius a l’haixix. En un hortet veí a una església, vaig poder fotografiar-me amb una exuberant planta de cànnabis, sense que que el guàrdia municipal s’immutés.