A quin tram votes, tu?

La Simona i el Simó fa tres anys que viuen junts. El procés d’adaptació a la vida en parella els ha coincidit amb el procés sobiranista. Quan feia poc que cohabitaven, un vespre a la tele la veu cridanera de la Rahola els va fer descobrir que militen en bàndols oposats. Llevat d’alguna enganxada, ho van trampejant bé. Jo sóc més de Queneau, sol dir el Simó quan surt el tema en alguna sobretaula. Se sap en minoria, però no en fa cap drama. No van anar a la Via però van baixar del seu pis de Gràcia fins a la Diagonal, a veure l’ambient de la V baixa. Ho veus, Simó, com és gent de tota mena? Això anirà bé! La tarda va ser plàcida. Quatre fotos, tres somriures, dues cerveses i un clau. Cada cop que discuteixen una mica i s’escalfen dialècticament acaben al llit. Hi ha tertulians que escalfen el Simó i tertulians que escalfen la Simona. De vegades miren El gato al agua per escalfar-se tots dos, però llavors ja no els cal reconciliar-se.

Tot anava raonablement bé fins fa deu dies. El Simó va rebre una carta de la Generalitat que semblava una multa. Era una citació per formar part d’una mesa electoral en la consulta d’avui, 9 de novembre. Però què s’han pensat? Fins aquí podíem arribar! Va

Era una citació per formar part d’una mesa electoral en la consulta d’avui, 9 de novembre

treure el tema a l’hora de sopar. Quina alegria que em dónes, Nino! Li va fer un petó i li agafà la carta. Quan es posa manyaga sempre li diu Nino. Ja començava a pensar que l’Iceta tenia raó, però ara veig que van de debò. La mirada espurnejant amb què llegia la citació irradiava felicitat. T’ha tocat la mesa 69-B, quina gràcia! Però a ell no n’hi feia gota. Va inspirar fort i ho va deixar anar. No m’hi penso presentar.

L’enrabiada de la Simona va ser colossal. Com?! Sobretot quan ell va pronunciar un verb maleït. Doncs que no, que penso desobeir. Desobeir, dius?! Però no deies que la desobediència era delicte? Desobeirem els que votarem! Es van encarar. Serà si us deixen! I qui ens ho ha d’impedir? Eh? Qui vols que ens ho impedeixi? La Guàrdia Civil?! Els Mossos?! La Simona es movia d’una banda a l’altra del minúscul menjador. Tu, si fossis mosso, sortiries al carrer a impedir-me el vot? I com ho faries? Eh? Com?! Agitava la citació. Això és la papereta i la tele és l’ur- na. Què faràs? Com m’aturaràs? Va, vine, intenta-ho! El xoc de cossos va acabar al llit. Van explorar totes les analogies que permet l’exercici físic del vot. Tres dies després havien arribat a un acord: si tu no votes, jo hi vaig. Aquest matí s’han llevat ben d’hora per complir-lo. El Simó ha de ser al col·legi electoral abans de les vuit.

Esmorzen a casa sense diaris, cadascú endollat a la seva ràdio. Baixen pel carrer Gran i els sorprèn l’aspecte de la ciutat. La Simona s’esperava la gentada de la Diada, amb autocars i gent guarnida. El Simó, una presència aclaparadora d’agents uniformats. Ni l’exèrcit civil ni el militar apareixen per enlloc. El Simó només trenca el silenci per recordar una novel·la de Saramago. En unes eleccions el 83% de la població vota en blanc. La Simona recull el guant. Però vota! Ping pong. Sí, sí, vota, però en blanc i legalment. Ja hi tornem a ser! Arriben al col·legi electoral, saluden un mestre de l’escola que l’acull i coneixen els altres membres de la mesa 69-B. No hi ha interventors de partits. Només voluntaris amb l’armilla de l’ANC. La Simona se’n demana una. Ja que no puc votar, com a mínim ajudaré una mica. Si tu votes jo me’n vaig, ja ho saps. No és la primera vegada que el Simó presideix una mesa electoral. Quan a les vuit en punt obren portes estan preparats per engolir els primers votants. Tothom porta auriculars. A les ràdios les quatre paraules més pronunciades són sense, incidents, per i ara. Sense incidents constatables, perquè per Twitter circulen un munt de falses alarmes sobre agressions, boicots i urnes destruïdes. A Gràcia l’afluència és notable. Molts joves votants pregunten pel seu tram. El tram 69-B, sisplau? Alguns porten un paper imprès, però la majoria ho mira al mòbil. També n’hi ha que demanen directament pel mateix número de tram que tenien a la V. Un embolic. El Simó reconeix mig barri. L’activitat constant fa que les hores li passin de pressa. De tant en tant, un amic trenca la rutina i comenten la jornada. Tot en ordre, sense novetats en cap front.

Quan arriba l’hora de tancar els col·legis electorals la Simona està en èxtasi. S’ha clavat un adhesiu al pit amb un eslògan detonant: “Fins ara celebrava l’11/9, a partir d’ara el 9/11”. Les urnes estan plenes. Abans de tancar la votació i iniciar el recompte, els membres de cada mesa tenen el dret d’exercir el vot. Els companys del Simó agafen paperetes, responen a la doble pregunta amb sengles sí-sís de manera ostensible i introdueixen els sobres a l’urna. La Simona també li acosta una papereta. Ja que jo no he votat fes-ho tu per mi, Simó. Tu decideixes. Actua com si el teu vot decidís el resultat final de la Consulta. El Simó rellegeix la primera pregunta. Agafa un boli i fa una creu a la casella del no. Després rellegeix la segona. “En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?”. Torna a ratllar la casella del no. Una doble negació que reafirma.