Europa necessita més d’Alemanya
UNA vegada garantida l’estabilitat financera, la prioritat de la Unió Europea és impulsar el creixement econòmic. Aquesta és la gran conclusió a la qual van arribar els ministres d’Economia i Finances comunitaris –l’Eurogrup– en la seva primera reunió, celebrada a Milà, després de les vacances. El problema és que no s’han posat d’acord sobre com s’ha de fer.
L’eix franco-alemany, columna vertebral d’Europa, es troba dividit. França vol –i necessita– flexibilitzar la política fiscal, amb més dèficit pressupostari i més deute públic. Alemanya, tot el contrari, fins al punt que el 2015, per primera vegada en més de quaranta anys, ha previst uns comptes públics equilibrats. El debat està sobre la taula.
Davant l’extrema debilitat de l’economia, que amenaça de recaure en la recessió, el Banc Central Europeu ha començat a actuar amb decisió: rebaixa dels tipus d’interès gairebé fins a zero i mesures no convencionals d’expansió monetària, sense precedents fins ara a Europa, per multiplicar la liquiditat, reactivar l’economia i allunyar-la de la deflació. El problema és que Mario Draghi i la seva artilleria monetària han arribat amb massa retard per reanimar de cop una activitat econòmica que fa temps que s’esllangueix. Com ell mateix ha reconegut, ara amb la política monetària per si mateixa no n’hi ha prou i calen també estímuls fiscals –rebaixes d’impostos– i reformes estructurals que dinamitzin l’economia. D’entrada, ha aconseguit –això sí– flexibilitzar a la baixa l’elevat tipus de cotització de l’euro, que penalitzava greument la competitivitat de les exportacions europees, i això ha estat força important.
El ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, té raó quan diu que cal apostar per una economia sana i orientada a l’estabilitat. Això és l’únic que pot garantir un euro fort que és –valgui la redundància– la principal fortalesa que té Europa davant el món. També té raó quan afirma que la investigació, la innovació i els nous productes són els factors essencials que permeten generar noves inversions i incrementar l’ocupació. En realitat, l’enorme quantitat de diners que el Banc Central Europeu injecta a l’economia s’hauria de dirigir cap a això, en el marc d’ambiciosos programes encaminats a impulsar el nou model productiu que el conjunt d’Europa necessita per competir tecnològicament amb èxit al món globalitzat. Paradoxalment, en aquest objectiu Schäuble coincideix amb el primer ministre italià, Matteo Renzi, quan afirma que no vol per al seu país un model com l’espanyol, basat en sous baixos, per competir amb països que sempre produiran més barat, sinó un model que prioritzi l’excel·lència i els productes singulars. Espanya també hauria d’evolucionar cap aquest model si vol créixer més i crear ocupació que sigui estable i de qualitat.
El fet que la visió d’Alemanya sigui l’encertada no impedeix que aquest gran país de l’euro, que per si mateix és la quarta potència econòmica del planeta, estigui moralment i econòmicament obligat a exercir de locomotora de la zona euro a través d’una inversió pressupostària més gran i d’un creixement intern més fort. Amb això contribuiria al reequilibri global del conjunt de països de l’euro –fins i tot França–, que, al seu torn, s’haurien de comprometre a executar les reformes necessàries per millorar la innovació i la competitivitat en les seves economies respectives.