Prohibit ser feliç
SIS joves de Teheran han estat condemnats a diverses penes de presó i a rebre 91 fuetades per haver penjat a YouTube un enregistrament en el qual apareixien cantant i ballant al so de Happy, una enganxosa i optimista cançó de Pharrel Williams que proposa, entre altres ingenuïtats pròpies del gènere, “picar de mans si et sens com en una habitació sense teulada”. Els aiatol·làs del règim iranià consideren que l’enregistrament és un atemptat occidental contra els valors islàmics.
Al marge del respecte que mereixen totes les creences, indigna que uns joves iranians siguin condemnats medievalment per fer allò que altres centenars de milers de nens i adolescents del món globalitzat fan sense que els caigui a sobre “la ira de Déu”. Un càstig superlatiu que mostra la inseguretat –i el profund complex– que pateixen els qui regenten societats teocràtiques. La intolerància del règim iranià no pot suportar que s’esquerdi ni un mil·límetre el poder que els atorga –segons diuen– Déu.
L’arribada fa un any al poder a Teheran d’un clergue moderat, Hassan Rohani, va obrir l’esperança d’una obertura social que li reclamen des del carrer, on les joves pugnen per passejar-se amb vels de colors i talons i els nois volen amb els seus monopatins. Si des del punt de vista exterior, especialment pel que fa al contenciós nuclear, sembla haver fet passos endavant, en política interior la pressió dels puritans del xiisme continua collant una societat farta d’un règim periclitat i intolerant, que comença a donar clares mostres d’esgotament, tal com suggereix, en el fons, la cruel condemna dels sis joves.
És cert que el president Rohani té un poder limitat i que l’ombra del guia suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, i dels seus seguidors continua vetllant per l’ortodòxia de la vida i dels costums dels iranians, és a dir, per defensar el poder que van prendre després de la revolució del 1979. Però res no és etern. Tampoc, afortunadament, els règims teocràtics. El poder dels aiatol·làs s’esquerda irremissiblement i l’aposta per Rohani, després del rotund fracàs econòmic del seu predecessor, el dur Mahmud Ahmadinejad, és la prova que alguna cosa es mou a les entranyes del règim iranià. La condemna pot ser un avís a un Govern moderat que tracta d’airejar un edifici que fa temps que fa olor de floridura.
Pot ser que Rohani cedeixi; o pot ser que caigui. Però la necessitat de llibertat, fins i tot per cantar les ingenuïtats d’una melodia com Happy, és imparable. També a Teheran.