Pollastres sense cap
Un dels fets més insòlits del segle XX va esdevenir-se una nit de setembre del 1945, en una petita localitat de Colorado, Estats Units, quan el granger Lloyd Olsen va entrar al seu corral. La seva dona li havia demanat un pollastre per al sopar, així que Olsen va escollir-ne un qualsevol i el va decapitar d’un cop de destral. El pobre animal va començar a córrer sense cap, la qual cosa, com Olsen sabia molt bé, es devia a l’impuls nerviós: el pollastre moribund corria uns passos i després es desplomava, mort. Però aquella nit va passar un fet extraordinari: el pollastre no es moria. Simplement va tornar amb els seus companys de granja, i allí es va quedar. Sense cap. Però viu. Uns dies després, i ja que el pollastre decapitat no mostrava cap interès a morir-se, Olsen va batejar-lo amb el nom de Mike.
Abans de continuar s’imposa una precisió: el cas que acabem d’explicar és absolutament verídic. El tall va deixar intacta una part del cerebel, la qual cosa en els volàtils és suficient per mantenir amb vida un organisme. Sigui com sigui, i explicacions científiques al marge, Mike, el pollastre sense cap, ha esdevingut tot un personatge de la cultura popular americana. (Si voleu conèixer-ne els detalls només heu de buscar Mike the headless chic
ken a Google. A mi m’apareixen més de cent mil resultats. Té pàgina oficial).
El més interessant és el que va venir a continuació. El més humà hauria estat rematar Mike, o deixar-lo en pau amb els seus amiguets pollastres. Res d’això. La primera idea que se li va ocórrer a Lloyd Olsen va ser: “Aquest pollastre sense cap em farà ric”.
Vet aquí un dels aspectes més sòrdids de la naturalesa humana. Hauríem de deixar el que és aberrant en l’esfera del que és aberrant. Però una mena d’impuls roí, mesquí i obscè, ens impulsa a treure profit d’allò insà; a convertir l’aberració en lucre. Vivim en un món de pollastres sense cap. O d’aberracions instrumentalitzades, com preferiu. L’última, el cas Jordi Pujol fill: l’amant del fill d’un expolític canta mil misèries, cada vegada més aberrants. Quina troballa tan inusual! El fill de l’exvirrei resulta que és un milhomes descerebrat. “Molt bo al llit”, segons l’amant. Però corruptíssim. El paio és tan cutre, i podrit, que omple bosses i bosses d’escombraries amb feixos de bitllets que evadeix a Andorra. Extraordinari: vet aquí el pollastre Mike de la política catalana! El Govern actua com Olsen. Com a aquest granger, se li apareix un imprevist estrambòtic, i allà on el pagesot de Colorado va veure un capital financer, el Govern hi veu un capital polític. Per cert, que els missatges que han transcendit revelen una barroeria de taberna: “¡Uauuu!”, escriu el mateix cap de gabinet del president Rajoy a l’amant. “Yo te haré un monumento a tu cuerpo”. Lamentable. I mal escrit. Olsen era un pobre pallús, però almenys no consta que ofengués la gramàtica. Però és clar, com el mateix cap de gabinet recorda a l’amant, el sagrat fi últim de tot allò és “salvar España. Besote”. Bravo. Els salvapàtries d’avui són tan deplorables com els d’abans.
Però tornem a Mike, el pollastre de Colorado. Olsen va convertir el pollastre sense cap en una atracció friqui. En el seu espectacle exhibia Mike sobre una passa- rel·la, per on corria amunt i avall, mentre el cap del pobre pollastre s’ho mirava des de l’interior d’una ampolla de formol. El preu? Vint-i-cinc centaus. És a dir, el va exposar a l’exhibició pública. Com el Govern español el cas Pujol Ferrusola. Com era de preveure, Mike the ama
zing headless chicken va generar disparitat d’opinions. Uns el consideraven un autèntic miracle, o almenys un pollastre d’allò més llest. (No s’acaba de veure quina relació té l’efectivitat d’una destralada guillotinera amb la intel·ligència de la víctima, la veritat). Uns altres, com un veí d’Olsen, van ser més lacònics: “Tal com jo ho veig –va afirmar aquest veí–, Mike era un pollastre tan estúpid que no sabia ni morir-se”. En fi, l’únic fet constatable és que aquesta opinió era minoritària: tots els altres veïns van començar a tallar caps de pollastres, amb l’esperança de trobar-ne algun tan extraordinari com Mike, així que durant les setmanes següents Colorado va viure una autèntica epidèmia de decapitacions. I això és el que fa por. Que en les properes setmanes, mesos, el Govern faci mil esforços, comenci a decapitar a tort i a dret, amb l’esperança de trobar el definitiu pollastre Mike de la política catalana, espanyola, universal. Ai, ai, ai. Mike, el pollastre sense cap, va acabar malament. Olsen l’alimentava injectant-li vitamines directament a l’esòfag. Fins que un dia, divuit mesos després que li tallessin el cap, durant una gira per Arizona, Olsen va tornar a l’hotel i va trobar-lo mort, les potetes apuntant al cel, rígides. Per cert: Lloyd Olsen no es va fer ric. Ben al contrari. El seu particular conte de la lletera va acabar malament, molt malament: el representant, els advocats i Hisenda van enfonsar-lo en la misèria. Però en això, ah!, en això sí que difereix la història. Perquè el Govern central es va dir: “Exposarem el dolentot, els catalans es diran: mira que en són de corruptes, els nostres capitostos!, el sobiranisme desinflarem i a la V no hi anirà ni una pobra gallina plomada”. I ves per on, en això tenien raó: l’Onze de Setembre el buit als carrers va ser colossal.