Quin horari tinc?
Quin horari tinc és una de les preguntes més recurrents que es fan els alumnes a la universitat en matricular-se. I aquesta setmana, amb les primeres classes, més d’un s’ha adonat que l’horari no li quadra, perquè se li superposen assignatures o perquè se superposa amb la seva vida extrauniversitària. El neguit és tan evident com la manca de previsió que mostren molts estudiants; i encara que la tragèdia personal pot ser gran, el cert és que seguim en general sense ser conscients de la importància del temps i com la seva organització social marca les nostres vides.
Aquesta setmana ha estat difícil de passar a moltes cases. Ha començat l’escola i les famílies amb criatures –o les indirecta- ment o directament implicades sense tenir-ne– saben com costa engegar la maquinària després de les vacances. El problema principal, però, no és cap tipus de síndrome postvacances –més enllà d’aquella d’haver d’anar a treballar i no saber amb qui deixar les criatures– sinó la dificultat de fer viable i, més o menys sostenible, el trencaclosques horari en què vivim.
És cert que el costum fa mestres i que per tant acabem normalitzant i naturalitzant la situació; sempre que no ens aturem a pensar, perquè llavors de tan evident com és espanta la constatació que vivim en contra de la vida mateixa. Els nostres horaris no són sostenibles, no tenen res a veure amb els de la resta d’Europa i no podem esperar més per canviar-los, atès que hi perdem massa. Les dades dels costos personals i grupals en àmbits tan di- ferents com el de la salut, l’energia o l’economia –tant la del país com la nostra pròpia butxaca– ja estan fets i ens mostren, de fa anys, que no fem altra cosa que sumar pèrdues. A Espanya i Catalunya no es viu millor que als altres països europeus, però sí que podríem fer-ho; no només, però en gran manera, racionalitzant els horaris.
Tot i que l’agenda del país està ben ocupada, el problema és prou important perquè no deixem de pensar-hi i, especialment, ens conscienciem de la centralitat que té l’organització horària en tot el que fem; i en el que podem o no acabar fent. Alhora que ja toca que l’administració pública –en tots els seus nivells–, garant com ha de ser del benestar de la ciutadania, emprengui iniciatives sòlides i serioses per canviar aquest marc horari que ara desregula les nostres vides.