L’advertència escocesa
La negativa molt folgada dels escocesos a separar-se del Regne Unit ha coincidit aquí amb la consumpció del procés sobiranista català. Són episodis polítics que es poden llegir i interpretar conjuntament però sense la simplificació que, habitualment, tendeix al sectarisme. Tots tenen arguments confortables per portar l’aigua al seu molí, però una anàlisi amb projecció política i de futur fuig de la complaença amb els arguments propis i indaga el contingut alliçonador de les fites històriques.
Com a ciutadà, m’inquieta –i ho subratllo perquè a molts d’altres també els succeeix– que del no escocès i de la impossibilitat jurídica i política de la consulta que pretenen els independentistes a Catalunya, es derivi un sentiment de fracàs en els que han perdut en aquest tràngol, o, pitjor encara, que algú amb capacitat representativa esbossi un discurs humiliant per a ells.
La gran advertència escocesa apel·la a la mesura. Els llatins van resumir la bondat de les solucions en una sentència de validesa universal:
In medio, virtus. Es diu que a Escòcia s’ha produït un win-win i és cert, encara que aquesta victòria recíproca només pugui cobrar sentit en el particular marc constitucional –consuetudinari, flexible i indefinit– amb què fins ara ha funcionat el Regne Unit. Edimburg gaudirà d’una devolució de poders (recordem el manifest The vow de Cameron, Miliband i Clegg al
Daily Record) i Londres continuarà sent la capital d’un Estat unit. S’ha produït una gran crisi constitucional que rescatarà el Regne britànic del seu tertium genus, una altra llatinada molt plàstica, que expressa aquesta zona mitgera en la qual alguna cosa, en aquest cas un model polític, no és ni carn ni peix. El tertium genus britànic –ni Estat unitari, ni autonòmic, ni regional, ni federal– se n’ha anat en orris, tot i que la unitat estatal no s’ha trencat. Els britànics migraran a un esquema segurament federal perquè el referèndum escocès ha despertat també la mateixa Anglaterra, Gal·les i Irlanda del Nord. Ha estat una convulsió no letal i pot ser que resulti catàrtica.
El sistema constitucional espanyol, molt diferent del britànic, consagra un Estat indivisible –sobirania única dipositada en el conjunt del poble espanyol– però reconeix l’autogovern de les nacionalitats i les regions. Els referèndums vinculants estan reservats per a la reforma de la Constitució, si és pel procediment agreujat,
La indivisibilitat de l’Estat no té res a veure amb la impossibilitat de reformar-lo
i per als estatuts d’autonomia. Per tant, no és possible –ni a l’empara de l’article 92 de la Carta Magna, ni mitjançant una habilitació per llei autonòmica– sotmetre a consulta no vinculant ni més ni menys que un fonament de l’Estat. Per aquesta raó el procés sobiranista català ha entrat en una consumpció política i jurídica. La contemporaneïtat en una societat evolucionada com la catalana impedeix una desobediència civil impròpia d’un entorn internacional que contemplaria un escenari d’aquesta mena amb perplexitat.
Però la indivisibilitat de l’Estat no té res a veure amb la impossibilitat de reformar-lo. L’Estat autonòmic és a Espanya també un tertium genus, un model disfuncional i ambigu. No és, ni de bon tros, federal perquè és vertical i no horitzontal; perquè no hi ha una Cambra senatorial que integri decisions estratègiques i sigui la primera i única instància legislativa en determinats assumptes; perquè no ofereix una fórmula segura i eficient de finançament sota el principi de la solidaritat i de l’ordinalitat, i perquè hi ha una interferència constant entre l’Estat i les comunitats, remetent la fatigosa conflictivitat institucional a un Tribunal Constitucional que prova de refer-se d’un fort desgast de la seva reputació.
El nostre particular win-win no és l’escocès, però hi està emparentat. I consisteix en una reforma constitucional de tall federal que se sotmeti a referèndum a tot Espanya, no per donar més a ningú, sinó perquè els autogoverns siguin de més qualitat i preservin millor i més àmpliament les especificitats –financeres, lingüístiques, institucionals i culturals– de comunitats amb percepció nacional com Catalunya. Sens dubte, ni al Principat ni al País Basc una mesura d’aquesta naturalesa no faria desaparèixer les tensions secessionistes, però –vegeu el Quebec– les faria tornar al que representaven fa tres lustres. Una condició imprescindible per abordar en el futur aquesta iniciativa –i caldrà fer-ho, sí o sí– és establir un principi constitucional de lleialtat mútua com passa en la millor tradició d’estats compostos com l’alemany. Es complirà així l’advertència escocesa: és millor que guanyem tots. O que ningú perdi.