L’activisme del ‘hashtag’
Les campanyes de denúncia o protesta a la xarxa necessiten una etiqueta per triomfar
Les campanyes impulsades des de les xarxes socials necessiten un element imprescindible per assegurar-se l’èxit. És el hashtag, una paraula, un nom, una frase curta que defineixi o identifiqui allò que es vol denunciar o el motiu que anima a la protesta i mobilització. Twitter és avui el canal amb més seguidors i el més efectiu en aquest nou activisme que corre per les xarxes socials. I és en aquest canal on el hashtag o etiqueta s’ha demostrat de gran utilitat perquè el missatge arribi, sense que el freni cap frontera, fins a l’últim racó del món.
L’activisme del hashtag té un avantatge respecte a les campanyes convencionals. És immediat i es pot practicar a milers de quilòmetres de distància del punt on s’ha originat l’abús, conflicte, guerra o problema. Va funcionar amb les violacions en grup de l’Índia (el Govern d’aquest país ha endurit les penes contres els agressors sexuals); va salvar la vida d’una dona del Sudan –Meriam–, condemnada a morir lapidada per haver-se convertit al cristia-
IMMEDIATESA Una clau de l’èxit està en la rapidesa amb què es munten les iniciatives FALSA SOLIDARITAT El risc és pensar que només amb un clic ja s’han arreglat els abusos del món
nisme, o va posar fi a l’autoritarisme a Egipte. Són només alguns exemples de les últimes campanyes més seguides pels usuaris de Twitter arreu del món.
Aquesta mateixa setmana les xarxes socials han tornat a bullir després que es fes pública la condemna (sis mesos de presó i 91 fuetades) imposada a l’Iran a sis joves que van gravar un vídeo ballant al ritme de Happy, l’èxit de Pharrell Williams. Un tribunal iranià acusa aquests joves de “participar en la producció d’un vídeo vulgar i mantenir relacions il·lícites” entre ells. Però l’únic que es veu al vídeo són tres homes i tres dones (totes sense vel) ballant la cançó a carrers, cases i teulades de Teheran. Aquests joves afirmen, al final del seu ball innocent, que moure’s al ritme de la cançó Happy va ser només una excusa per ser feliços.
“Vam gaudir de cada segon i esperem que aquest vídeo posi un somriure a la vostra cara”, diu el missatge dels joves, que mai no van arribar a imaginar que un tribunal del seu país pogués condemnar-los a penes de presó i a rebre les 91 fuetades.
La sentència desproporcionada davant uns fets tan innocents (només comprensible sota el prisma del radicalisme religiós) explica els centenars de milers de missatges que han corregut i continuen circulant per les xarxes socials exigint la retirada de la condemna. I aquest activisme ha aconseguit, en aquest cas, fer efecte. L’Iran ha anunciat que de moment suspèn la condemna de presó i el càstig de les fuetades. És un pas, però en l’activisme del hashtag se sap que mai no s’ha d’abaixar la guàrdia. Ha passat amb altres casos que, després de generar centenars de milers de protestes a les xarxes socials, que- den en l’oblit quan sorgeix un altre episodi que desvia l’atenció i concentra els nous missatges. És el que té aquest activisme de la immediatesa.
Però hi ha fórmules per mantenir vius episodis com el dels joves de l’Iran i assegurar-se que aquests governs autoritaris i fanà- tics continuïn sentint la pressió de les xarxes socials. Un exemple és el que acaba de posar en pràctica LaVanguardia.com. Des del web d’aquest diari s’impulsa una iniciativa (amb l’etiqueta #HappyIranians) solidària amb aquests sis joves iranians. La Vanguardia.com proposa als seus usuaris que enviïn un vídeo fent la seva pròpia versió del tema Happy de Williams. Per participar-hi, n’hi ha prou d’enviar-lo a participacion@lavanguardia.es o pujar-lo a Twitter amb l’etiqueta #HappyIranians.
Els vídeos penjats a YouTube són una altra de les armes cada vegada més utilitzades pels activistes de les xarxes socials. Una de les campanyes amb gran repercussió a escala mundial és la que anima les dones d’Aràbia Saudita a gravar-se mentre condueixen un vehicle. La tradició islàmica els nega aquest dret, reservat només a l’home.
Un col·lectiu d’humoristes de Bombai també va recórrer als vídeos i a YouTube per denunciar la indiferència de dirigents davant les agressions sexuals. En aquest vídeo apareixien dones di- ent, en to de mofa, que la culpa de les violacions era d’elles per portar faldilla. Repetien el que havia manifestat un polític.
Aquests canals en línia lliurats a la protesta i la denúncia són avui l’equivalent al que tradicionalment ha estat el diari, el cartell, el fullet o la bustiada per al moviment obrer.
Però no s’ha de confondre activitat virtual amb plena solidaritat. Molts usuaris creuen que amb un missatge ja han complert amb la lluita per una causa justa. És un clic fet des del sofà de casa sense més implicació. La solidaritat amb majúscules o les grans gestes es continuen gestant des de plataformes socials com les oenagés.
Eric Allie va retratar molt bé aquesta solidaritat d’un clic en una vinyeta. En aquest dibuix es veu un home pegant una dona al carrer. Ella demana ajuda a crits, però els veïns del bloc, que miren des de les seves finestres, es limiten a enviar tuits de suport i missatges contra la violència masclista. Ningú no acudeix a ajudar la dona. Creuen que ja han fet prou amb el missatge.