S’obre el teló i surt un castell...
Montjuïc s’afegeix a la festa major de Barcelona amb la millor oferta de circ de la seva història
S’obre el teló i surt un castell. Com es diu la funció? La Mercè! La festa major de Barcelona va portar ahir el circ al castell de Montjuïc, i ho tornarà a fer avui i dimarts. Les funcions no poden començar millor, amb un espectacle conjunt d’artistes en representació d’Estocolm i de Barcelona al fossat de santa Eulàlia, on va ser assassinat el president Lluís Companys, que s’alegraria (ell, que davant l’escamot d’execució va dir que moria sense rancúnia) de saber que l’única cosa que esclata ara allà són les rialles dels nens.
Els presentadors d’aquesta selecció mediterrània i nòrdica, els còmics Guillem Albà i Angela Wand (que guanya en l’ús del fuet Indiana Jones), es van conjurar per combinar “l’ordre suec i el desordre català”. Aproven l’examen amb un excel·lent. La majoria dels artistes, com el madrileny José Luis Redondo, l’àlter ego d’un hilarant mag i d’un professor de tennis anomenat Ricky, deixen el públic amb ganes de més. El mateix es pot dir de la resta de membres de la companyia, com Sergi González, un mestre de la roda Cyr. Només va desentonar l’inquietant pallasso Jan Unestam, que es va ficar dins d’un globus i es va treure el banyador davant un públic familiar. Els nens li van veure allò que el crític Ferran Monegal anomena “el cacauet”.
Uns quants entenen així el circ contemporani, que fa de Jan Unestam un dels seus elements capdavanters i del Cirque du Soleil, un del seus principals ambaixadors. Tot i que per a sol, sol sol i calor calor de debò, el dels encarregats de la graella amb brases de la parada de carrer d’hamburgueses. “Demà vindré amb una gorra”, va dir un. Feu-li cas si aneu al castell. Val la pena. A diferència d’altres anys, quan les esperes entre el final d’una actuació i el començament d’una altra es feien eternes, la Mercè ha guanyat en agilitat i no dóna respir als assistents, que no volen anar-se’n, encara que faci un sol de justícia. Si hi ha circs amb tres pistes, el castell de Montjuïc ha habilitat tres macroescenaris: el fossat de Companys, el Iurta i l’anomenat Racó Poètic. Per cert, en aquest últim espai, acabada la funció, es va veure uns titellaires en una actuació gens poètica quan van vendre a la canalla Chupa Chups a canvi d’un euro. Viure de l’art no ha de ser fàcil, tot i que segur que aquesta
La cara de la funció: artistes com Ricky, el professor de tennis; la creu: el ‘cacauet’ de l’home bombolla
Mercè fomentarà noves contractacions, obrirà portes a estrelles en potència i confirmarà el talent d’artistes ja consagrats. És el cas de la pallassa Pepa Plana (premi Nacional de Cultura de Catalunya) i de la seva parella artística, el gran artista Toti Toronell. Tots dos demostren que es pot ser rabiosament modern i continuar la tradició de clàssics com Charlie Rivel. Vaja, que es pot fer riure petits i grans sense necessitat de mones ni cacauets. Aquest duo, digne de qualsevol circ i que mereix per si sol la visita a la muntanya màgica de Barcelona, revela que el teatre no té només una quarta paret. En té dues. No es poden donar més pistes sense destrossar el seu número. Actuacions com la seva permeten dir que l’oferta circense de la Mercè d’aquest any és la millor de tota la seva història. Malabaristes, trapezistes, ballarins, músics i humoristes es passen el relleu contínuament, en una versió actualitzada de l’“encara més difícil”. Els integrants de Tandarica Circus, un altre dels plats forts de la jornada, l’aconsegueixen a la perfecció quan acaben el seu xou i es burlen de si mateixos i de les posades en escena excessivament modernes (atenció a les referències que fan al Cirque du Soleil i al Circ Nacional de la Xina). Han passat moltes hores des que s’ha obert el teló i està molt bé que la ciutadania recuperi els fossats, però aquí a baix és difícil trobar un seient o un lloc a l’ombra. I, tot i això, quan l’hilarant cap de pista del Tandarica Circus s’acomiada, tothom –abracadabra– té un somriure.
Hi ha res més difícil?