“I have a drink”
Divendres, 19 de setembre. Són les sis i a la ràdio del meu despertador s’escolta, com cada matí, de dilluns a divendres, la veu de Mònica Terribas: “Bon dia. Desperta Catalunya, Escòcia ha dit no. Són les sis”. Encara falten per escrutar els vots en alguns dels 32 districtes electorals, entre ells els Highlands, però la periodista dóna per fet el fracàs del referèndum independentista a Escòcia. Només un miracle podria alterar el resultat.
Durant tota la setmana, però de manera especial dijous, el dia de la votació, les ràdios del país –les tres o quatre que jo acostumo a escoltar; sóc radiooient, no
David Cameron s’ha limitat a jugar una partida de pòquer convençut que la guanyaria
televident–, ens han vingut castigant amb el referèndum escocès, vinculant-lo amb la consulta catalana. M’he atipat d’escoltar com de civilitzat i demòcrata era el britànic David Cameron en acceptar el referèndum proposat pel seu col·lega escocès Alex Salmond i l’Scottish National Party, al contrari del senyor Mariano Rajoy, obstinant a confondre la legalitat i les amenaces amb la política i el diàleg.
Segons la meva opinió, el demòcrata David Cameron s’ha limitat a jugar una partida de pòquer, convençut que la guanya- ria. Si el primer ministre britànic no hagués estat convençut que guanyaria el no, com al principi dels 703 dies que ha durat la campanya tot semblava indicar, tinc els meus dubtes sobre si hauria acceptat el referèndum escocès. La democràcia és una cosa i la política una altra. El que va passar és que, a mesura que avançava la campanya i el vot independentista creixia, el senyor Cameron es va veure obligat a fer una sèrie de promeses, de concessions al govern i al poble d’Escòcia que probablement –juntament amb la por pel canvi, a les conseqüències de la independència de molts escocesos– poden haver influït en el resultat.
La patata calenta sembla que ara ara és al palau de Westminster. Veurem com se’n surt el senyor Cameron per donar satisfacció als escocesos, que malgrat que no han aconseguit la independència, tot sembla indicar que són els que, en definitiva, han guanyat la partida: han votat, amb una pregunta clara, amb una elevadíssima participació i amb un comportament exemplar.
Trairà Cameron les seves promeses o l’obligaran els seus a incomplir-les? Personalment, no donaria un duro pel futur polític del senyor Cameron.
Però el que jo pugui pensar sobre el referèndum d’Escòcia o el futur del senyor Cameron no té cap interès. A més, no és el que el lector espera trobar en aquesta pàgina. En aquesta pàgina, el que interessa és el que es pensa i comenta a la terrassa, a les terrasses del meu barri. Doncs bé, he de confessarlos que malgrat l’esforç i la professionalitat desenvolupades per les emissores locals, el referèndum escocès no ha despertat gran curiositat a les terrasses del meu barri. Tot el que he fet per portar a col·lació, i si cap discutir, la figura del poeta Robert Burns (1759-1796), el Verdaguer escocès, i la més pròxima de la poetessa Christine De Luca, la
makar d’Edimburg, que acaba de publicar un poema sobre L’ende
mà del 18 de setembre i en el qual, al marge del resultat del referèndum, demana la col·laboració de tots els escocesos per posar de manifest el millor del seu poble, és a dir, “un gran cor”, ha fracassat estrepitosament.
En primer lloc, ningú o gairebé ningú no sabia de l’existència de Robert Burns –la Burns Night, la nit del seu naixement, se celebra a tot Escòcia com aquí la Diada– i molt menys de la de la makar d’Edimburg.
Makar és un terme de l’scots –la llengua que es parlava a tot el país durant l’edat mitjana–, per designar el poeta oficial. A Escòcia, com a Anglaterra, hi ha la figura del poeta oficial, com aquí tenim la del poeta nacional. Per cert, què se n’ha fet, del nostre poeta nacional? El 2013, l’any del seu centenari, era o semblava que era Espriu. Era l’any en què Oriol Pujol Ferrusola era secretari general de CiU i el seu pare encara no havia confessat públicament l’existència d’una herèn
cia paterna en un banc andorrà, i Catalunya Ràdio ens aclaparava
A les terrasses del meu barri importava un rave el que pogués passar a Escòcia
diàriament amb la veu del lloropoeta, o el poeta-lloro, és a dir Espriu, deixant anar allò de “Direm la veritat sense repòs”.
El que deia, a les terrasses del meu barri ningú no sabia res de Robert Burns, ni de la makar d’Edimburg i, si hem de ser francs, els importava un rave el que pogués passar dijous al referèndum d’Escòcia –només un, la mar de divertit, em va preguntar, a la terrassa de l’Oller, si sabia o intuïa què votaria el monstre del llac Ness–. A les terrasses del meu barri tan sols es parlava de les declaracions patriòtiques de Gerard Piqué i de la pròxima aparició Jordi Pujol a la comissió del Parlament.
Fins que vaig treure el tema de l’scotch, el whisky escocès, i llavors tots, o gairebé tots, es van desfer en elogis sobre aquesta beguda. I jo amb ells. No perquè jo sigui un fan de l’scotch, sinó perquè el 12 de setembre passat vaig agafar a les pàgines de la secció d’Economia del diari Le Monde un article en el qual s’informava que els potents alambins de la destil·leria irlandesa de Tullamore –població situada a mig camí entre Dublín i Galway– es tornarien a escalfar, seixanta anys després del tancament de la destil·leria. I tot això gràcies a la firma escocesa William Grant & Sons –famosa pels seus scotchs, com el Glenfiddich–, que ha invertit 35 milions d’euros en el projecte. L’scotch, el whisky escocès, invertint, apostant pel meu estimat whiskey irlandès. Què més es pot demanar.
A La Vanguardia de divendres passat (19 de setembre), Toni Batllori dibuixa el president Artur Mas, abans que es conegués el resultat del referèndum, demanant un whisky escocès. “Doble, per si un cas”. President, la pròxima vegada demani un whiskey irlandès, lliure… però finançat per una firma escocesa –o francesa, com el meu Jameson–, independentista o no.