Mitjanit amb nens
POLÍTICA. Aquesta setmana ha estat històrica per a la política a Espanya. No pel referèndum d’Escòcia, sinó per la trucada del líder del PSOE a Sálvame (Telecinco). Pedro Sánchez va trucar al mòbil de Jorge Javier Vázquez (que clamava contra l’escabetxada del toro de Tordesillas i anunciava que retirava el seu vot al PSOE, al capdavant de la ciutat). A la trucada de l’esverat Sánchez, Vázquez va exhibir el seu iconoclasta humor: “Si un dia vol venir a un polígraf, l’hi falsejo”. Beneficia aquesta trucada Pedro Sánchez? N’hi ha prou amb escoltar les crítiques del PP i de Podem per saber que sí. Les enquestes registraran aviat un increment de popularitat del guapo Sánchez, que a més va estar a El hormiguero (dimecres, Antena 3) jugant a bàsquet i al que fes falta, i que aquesta nit veurem a Viajando con Chester (Cuatro), amb Risto Mejido. Esclar que sí!: si fas pinta de galant de cinema, explota-la! Surt a la tele, somriu, sedueix, transmet alguna cosa. És elemental. El vot és com l’ésser humà: emocional. Si Sánchez transmet que és valent i dóna la cara mentre que Rajoy és covard i s’escuda rere un plasma, apujarà la seva expectativa de vot. HISTÒRIA. Falten programes d’història a la televisió. Els trobo a faltar. Per això em refugio de vegades en els documentals de La 2. Per això em felicito per la imminent estrena de la sèrie 300 (TV3, proper dimecres), que brindarà un viatge per la història d’aquests últims 300 anys a Catalunya: pinta molt bé, ja que es presenta per tal de servir un relat amè i divulgatiu fonamentat en la feina de solvents historiadors. I per això em vaig divertir molt fa uns dies veient l’esplèndid documental 1700. La ciutat del Born (BTV), un treball conjunt del periodista Lluís Reales (que continua facturant gratíssimes entrevistes en el seu Terrícoles, BTV, de dilluns a dijous, 21.30 h) i de l’historiador Albert Garcia Espuche, l’estudiós que millor coneix les vides i fetes dels pobladors del Born del 1714, del qual avui podem visitar els vestigis feliçment. Amb aquest documental em vaig assabentar de com es divertien, treballaven i somiaven els meus conveïns barcelonins de tres segles enrere..., que no són res.
Pedro Sánchez apujarà la seva expectativa de vot si explota el seu aspecte de galant a les pantalles de televisió
MILÁ. Aquesta setmana ha tornat Gran Hermano (Telecinco, dijous nit), una vegada més, i ja són quinze edicions en catorze anys. Recordo els malastrucs que pronosticaven l’esgotament del format en la segona edició, en la tercera, en la quarta... Fer pronòstics sobre televisió és jugar a equivocar-se, gairebé sempre, perquè l’ésser humà no sol respondre als tics políticament correctes dels benpensants, sinó a la seva pròpies i imprevisibles pulsions. I si ens agraden els zoològics, per què no ens hauria d’atreure un zoològic humà? En l’estrena de GH-15, Mercedes Milá es va regalar l’experiència de viure una nit a la casa al costat dels concursants, en camisola de dormir. Un ham per al primer dia, sense més ni més. La resta dependrà de l’espectacle que brindi la incontinència emocional dels participants, com sempre. ABERRACIÓ. Aquesta setmana, a mitjanit, ajegut al meu sofà davant Pequeños gigantes (Telecinco) i Tu cara me suena mini (Antena 3) m’he sentit malament: és mitjanit, nens de quatre anys canten... Alguna cosa no va bé, m’ha inquietat, pertorbat: m’he sentit còmplice d’una fosca aberració.