Els cristians de la ciutat
Durant els propers mesos, Barcelona viurà la segona fase del congrés internacional de pastoral de les grans ciutats. La primera fase la vàrem celebrar el maig passat durant tres dies, i ara estem preparant la segona, que tindrà lloc del 24 al 26 del novembre que ve i reunirà una vintena de cardenals i arquebisbes de grans metròpolis d’arreu del món. Aquests cardenals i arquebisbes faran una valoració de les propostes formulades en la primera fase i les enriquiran amb les seves pròpies experiències. Desitgem oferir els resultats de tot el Congrés al papa Francesc, que ens rebrà el dia 27 de novembre a Roma.
¿Què esperem d’aquest congrés? Consolidar i millorar la presència cristiana a les grans ciutats i en la cultura urbana. En aquest sentit, és molt il·lustratiu un fet que es pot expressar dient que la fe i la cultura cristianes ja no són hegemòniques en la major part de les grans concentracions urbanes actuals. El papa Francesc, que sempre s’ha interessat per l’anomenada pastoral de les grans ciutats i ha donat suport i ha seguit amb molt d’interès el nostre congrés de Barcelona, formula aquest fet, amb poques paraules, quan escriu en el seu document programàtic titulat La joia de l’Evangeli: “Noves cultures continuen gestant-se en aquestes enormes geografies humanes en què el cristià ja no sol ser promotor o generador de sentit, sinó que rep altres llenguatges, símbols, missatges i paradigmes que ofereixen noves orientacions de vida, sovint en contrast amb l'evangeli de Je- sús. Una cultura inèdita batega i s’elabora a la ciutat”.
No pretenem presentar un sol model de presència cristiana al món urbà. Preparant el congrés, he tingut ocasió de recordar un text dels inicis del cristianisme, concretament del principi del segle II de l’era cristiana. És l’anomenada Epístola a Diognet, que descriu com els primers cristians s’integraven en les ciutats amb la il·lusió per ser com l’ànima de la societat del seu temps.
Heus ací uns fragments d’aquesta famosa carta: “Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra ni per la seva parla ni pels seus costums. Perquè no habiten en ciutats exclusives per a ells ni parlen una llengua estranya ni tenen un estil de vida separat de l’estil dels altres homes. Residint en ciutats gregues o bàrbares, segons la sort que cadascú ha tingut a la vida, adaptant-se en el vestit, el menjar i altres aspectes de la vida als usos i costums de cada país, tanmateix mostren un estil peculiar de conducta admirable i, segons confessió de tots, sorprenent. Passen el temps a la terra, però tenen la seva ciutadania al cel. Obeeixen les lleis establertes, però amb la seva vida sobrepassen les lleis”.
També els cristians d’avui –com va dir un dels experts que va participar en la primera fase del congrés–, integrats en comunitats senzilles i humils, centrades en l’eucaristia i la pregària, estan cridats a ser un signe d’esperança i de solidaritat enmig del món urbà. En tornarem a parlar, si Déu vol, en un proper comentari.