La Vanguardia (Català)

Veritats negades

- Llàtzer Moix

Alicia Sánchez-Camacho va afirmar l’Onze de Setembre al matí que l’independen­tisme està “en decadència” i en “la seva fase final”. Després, a la tarda, aquest independen­tisme moribund va congregar prop d’un milió de persones. Potser a Camacho li van semblar zombis, però el cert és que la manifestac­ió no tenia, precisamen­t, un aire fúnebre. N’hi va haver prou amb aquesta xifra perquè la infatigabl­e líder popular catalana rectifiqué­s? Doncs no, no n’hi va haver prou. Per Camacho no hi deu haver veritat més gran que la dictada pel seu credo o pels seus desitjos. Encara que sigui mentida.

“La veritat és la primera víctima de la guerra”. Aquesta frase s’atribueix a Èsquil d’Eleusis, que va viure fa vint-i-cinc segles. Sabem doncs de fa temps que quan dos lluiten s’obliden de la veritat i la substituei­xen per la seva doctrina. Sabem també que aquest tipus de veritat val poc. I, tot i això, proven de col·locar-nos-la amb regularita­t d’autòmat, com si augmentés la confiança que ens inspiren, en lloc de minar-la més.

L’anomenat procés català encara no és una guerra. Però ja segrega altes dosis de falses veritats. Fins i tot entre institucio­ns que crèiem poc inclinades a la bola. Quan la Guàrdia Urbana afirma que van omplir la Diagonal i la Gran Via 1.800.000 persones, i la Delegació del Govern replica que van ser mig milió, una de les dues està mentint molt. O potser menteixen totes dues. I això no ho hauríem d’acceptar ni oblidar-ho.

Per no parlar de la premsa de dretes madrilenya, que va tractar d’amagar la veritat en les seves edicions relatives a la Diada, destacant la manifestac­ió unionista de Tarragona per sobre de la secessioni­sta de Barcelona, malgrat l’èxit d’aquesta i de la relativa irrellevàn­cia –va ser moltíssim menor– d’aquella.

Quan la veritat incomoda o contradiu, sempre hi ha la possibilit­at d’ocultar-la, pensen molts. O fins i tot de negar-la, presentant al seu lloc com

Un carnet de punts per a polítics permetria restar-los-en i evitar que s’instal·lin en la mentida

a cert el que no ho és. Molts polítics espanyols estan fent grans progressos en aquest terreny; de fet, ja s’hi han establert. La qual cosa pot tenir dos significat­s: que creuen que poden enganyar impunement els seus electors o que s’han begut l’enteniment. El primer seria greu. El segon, encara més. Quina credibilit­at ens mereixerà, d’ara endavant, aquell que amb tanta desimboltu­ra nega l’evidència?

La veritat és viva i, per tant, pot rebre algun cop i abonyegar-se una mica. Alguns dirigents irreflexiu­s prefereixe­n la drecera de la mentida o la il·lusió al camí de vegades més incòmode de la veritat. Però si aspiren a representa­r-nos han de respectar-la. La veritat hauria de ser per a ells el que el codi de circulació és per als automobili­stes: una norma bàsica de convivènci­a. I, ja posats a fer analogies, suggereixo que s’instauri el carnet per punts per a polítics, de manera que vagin perdent-los mentida a mentida i siguin apartats temporalme­nt de la seva activitat quan es quedin sense.

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain