Veritats negades
Alicia Sánchez-Camacho va afirmar l’Onze de Setembre al matí que l’independentisme està “en decadència” i en “la seva fase final”. Després, a la tarda, aquest independentisme moribund va congregar prop d’un milió de persones. Potser a Camacho li van semblar zombis, però el cert és que la manifestació no tenia, precisament, un aire fúnebre. N’hi va haver prou amb aquesta xifra perquè la infatigable líder popular catalana rectifiqués? Doncs no, no n’hi va haver prou. Per Camacho no hi deu haver veritat més gran que la dictada pel seu credo o pels seus desitjos. Encara que sigui mentida.
“La veritat és la primera víctima de la guerra”. Aquesta frase s’atribueix a Èsquil d’Eleusis, que va viure fa vint-i-cinc segles. Sabem doncs de fa temps que quan dos lluiten s’obliden de la veritat i la substitueixen per la seva doctrina. Sabem també que aquest tipus de veritat val poc. I, tot i això, proven de col·locar-nos-la amb regularitat d’autòmat, com si augmentés la confiança que ens inspiren, en lloc de minar-la més.
L’anomenat procés català encara no és una guerra. Però ja segrega altes dosis de falses veritats. Fins i tot entre institucions que crèiem poc inclinades a la bola. Quan la Guàrdia Urbana afirma que van omplir la Diagonal i la Gran Via 1.800.000 persones, i la Delegació del Govern replica que van ser mig milió, una de les dues està mentint molt. O potser menteixen totes dues. I això no ho hauríem d’acceptar ni oblidar-ho.
Per no parlar de la premsa de dretes madrilenya, que va tractar d’amagar la veritat en les seves edicions relatives a la Diada, destacant la manifestació unionista de Tarragona per sobre de la secessionista de Barcelona, malgrat l’èxit d’aquesta i de la relativa irrellevància –va ser moltíssim menor– d’aquella.
Quan la veritat incomoda o contradiu, sempre hi ha la possibilitat d’ocultar-la, pensen molts. O fins i tot de negar-la, presentant al seu lloc com
Un carnet de punts per a polítics permetria restar-los-en i evitar que s’instal·lin en la mentida
a cert el que no ho és. Molts polítics espanyols estan fent grans progressos en aquest terreny; de fet, ja s’hi han establert. La qual cosa pot tenir dos significats: que creuen que poden enganyar impunement els seus electors o que s’han begut l’enteniment. El primer seria greu. El segon, encara més. Quina credibilitat ens mereixerà, d’ara endavant, aquell que amb tanta desimboltura nega l’evidència?
La veritat és viva i, per tant, pot rebre algun cop i abonyegar-se una mica. Alguns dirigents irreflexius prefereixen la drecera de la mentida o la il·lusió al camí de vegades més incòmode de la veritat. Però si aspiren a representar-nos han de respectar-la. La veritat hauria de ser per a ells el que el codi de circulació és per als automobilistes: una norma bàsica de convivència. I, ja posats a fer analogies, suggereixo que s’instauri el carnet per punts per a polítics, de manera que vagin perdent-los mentida a mentida i siguin apartats temporalment de la seva activitat quan es quedin sense.