Autoretrat d’una Sud-àfrica ferida
El fotògraf Pieter Hugo mostra a Foto Colectania la complexitat d’un país “fracturat i esquizofrènic”
Com en la tensa i implacable literatura de John Maxwell Coetzee (Ciutat del Cap, 1940), les fotografies transparents i nues de Pieter Hugo (Johannesburg, 1976) s’endinsen en si mateix i en el seu entorn més pròxim per desemmascarar les ferides d’un país que es dessagna. Des del seu món més privat, Sud-àfrica apareix com “un lloc fracturat, esquizofrènic, ferit i problemàtic...”.
“Com es pot viure en aquesta societat?”, és la pregunta. Després de donar-se a conèixer internacionalment amb sèries com The hyena and other men (els temuts i admirats homes hiena que recorren Nigèria amb feres ensinistrades que atreuen multituds), el genocidi de Ruanda, la colpidora situació dels albins negres, la vida sense esperança dels habitants d’un abocador de residus tòxics a Ghana o la potent indústria del cinema de Nollywood, Pieter Hugo va decidir mirar per primera vegada Sud-àfrica com un territori per buscar la veritat. El viatge, desconcertant i a estones introspectiu, ha durat vuit anys, del 2006 al 2013, fins arribar a Kin (familiar), sèrie que despulla sense estridències “la distància que separa els ideals d’una societat i la seva realitat immediata”.
A les parets de Foto Colectania, on per primera vegada a Europa pengen les fotografies en gran format de Kin –en una coproducció amb la Fondation Henri Cartier-Bresson, on viatjarà posteriorment–, apareix una vegada i una altra el fantasma de l’apartheid, la maldat d’un país i la culpa que et persegueix, amb un conflicte racial que sobreviu i del qual ha brollat un nou fenomen fins fa poc inimaginable: el nou-ric negre. “És una societat molt violenta en què les cicatrius del colonialisme i l’apartheid són molt profundes”, reflexiona Hugo. “Qüestions com la raça o la custòdia cultural im- pregnen tots els aspectes de la societat i el llegat de la segregació forçada encara té una llarga ombra... Fins a quin punt pot un assumir la responsabilitat de la història? Com es pot formar una família en una societat tan conflictiva?”. Peter Hugo ens mostra la seva: els seus pares estirats sota els llençols, el rostre d’ell colpejat encara per la ressaca; la seva esposa, nua, deixant al descobert les diferències entre el seu primer i el seu segon embaràs; ell mateix amb la filla nounada a la falda; la seva àvia o Ann Sallies, la dona negra que el va criar...
“Tinc sentiments profundament confusos de ser aquí”, confessa, i descriu el seu projecte: “Un compromís amb el fracàs de l’experiment colonial sud-africà i la meva sensació de ser un tros de fusta colonial a la deriva...”. Però la seva no és la mirada d’un fotoperiodista, sinó la d’un documentalista que sembla convertir-se en pintor i va saltant de gènere en gènere, del retrat a les naturaleses mortes i el paisatge. La seva és una Sud-àfrica on el pecat que no descansa –contraposa, una davant de l’altra, dues imatges aèries d’una urbanització d’accés controlat amb un atapeït barri de barraques, amb prou feines separades per cinc quilòmetres de distància–, rodamons sense sostre i blancs empobrits, però tot i així existeix la be-
Com la literatura de Coetzee, les fotografies d’Hugo s’endinsen en ell mateix i en el seu entorn més pròxim
llesa, moments de poesia subtil com la d’aquell capvespre en què sota un arbre doblegat pel temps un jove troba un lloc per al descans o en la mirada –de vegades inescrutable– d’alguns dels retratats, ara, ja lluny de la seva càmera, entaulant una nova comunicació amb nosaltres mateixos.
Hugo posa a circular en paral·lel narratives personals i col·lectives, com si es tractés d’un estudi psicològic d’una terra en conflicte, explorant els llaços invisibles que ens uneixen i ens repel·leixen. Kin, que com gairebé tots els projectes anteriors d’Hugo disposa d’una versió en format llibre (Aperture), mostra també meravellosos retrats col·lectius, com el d’un grup de joves que acaben de completar el seu ritu d’iniciació a l’edat adulta, la mirada encara desconcertada i vestits amb els mateixos vestits de pota de gall que hauran de portar al llarg de tot l’any. No gaire lluny trobem Thoba Calvin i Tshepo Cameron Sithole-Modisiane, protagonistes del primer casament gai a Sud-àfrica, tots dos planten cara a l’homofòbia del seu país deixant-se fotografiar al llit, abraçats i vestits per a l’ocasió amb la roba tradicional zulu. L’exposició es podrà visitar fins al 10 de desembre del 2014.