“El premi Donostia t’honra i et fa sentir molt petit”
Denzel Washington, l’actor premiat, presenta ‘The equalizer’
Ala gala, abans-d’ahir a la nit, d’inauguració d’aquest 62 Zinemaldia, Denzel Washington es va mostrar, rebent el premi Donostia, visiblement desconcertat davant el fervor del públic. The equalizer, la seva nova col·laboració amb Antoine Fuqua, no serà, probablement, la pel·lícula que el conduirà al tercer Oscar, però el mateix esquematisme d’aquest western urbà serveix per fer més evident la rotunda presència de Washington davant una càmera. En viu, envoltat de periodistes en una habitació d’hotel, respon al bombardeig de preguntes de manera escarida i amable, amb una actitud relaxada que contrasta amb el ferri autocontrol del seu ascètic personatge a The equalizer.
El seu personatge es mostra com un maniàtic obsessiu durant la primera meitat de la pel·lícula i com un assassí d’habilitat sobrehumana a la segona. Com va conjugar aquests dos aspectes?
Quan vaig llegir el guió, efectivament, hi vaig donar molt voltes i vaig pensar que el text era un bon mapa de la pel·lícula, però vaig voler investigar més enllà per entendre aquest personatge. Vaig anar a pams: per què mira tant el rellotge? També vaig estudiar els trastorns obsessivocompulsius, a què obeeixen els tics? L’ordre amb els coberts, la manera com dobla els tovallons semblen una espècie de xoc posttrau- màtic, i quan el veiem exercir la violència d’aquesta manera eficaç i disciplinada es revela que és part d’aquell passat del qual intenta fugir.
Tom Hanks ha encarnat el ciutadà model dels Estats
Units, l’home honest. Vostè se sent com una versió d’aquest ciutadà model, tret que en el seu cas acaba sent arrossegat a la violència? No, no, no em veig així, no em veig com l’americà model.
I com a heroi d’acció madur, no li ha trucat Stallone per participar en una nova seqüela de
Els mercenaris?
(Somriu) La veritat és que Stallone no m’ha trucat mai.
Ha treballat com a actor, di- rector i productor. Què és el més important que ha de tenir un film per sentir-s’hi vinculat?
Una bona història. El guió és primordial, és el que sempre busquem els actors. I, després, una bona col·laboració. Com a productor estic obligat a buscar bons realitzadors. The equalizer em va arribar a mi primer i vaig haver de pensar qui la dirigiria. Vaig pensar que Antoine Fuqua era la persona indicada per rodar-la. Però el que és primordial és que la història sigui bona, tot ha de ser al guió.
Se’l va veure desconcertat en rebre el Donostia.
Ha estat meravellós. Des que
EL QUE LI QUEDA PER FER “M’agradaria produir més, donar feina i oportunitat a nous actors i directors”
vaig trepitjar Sant Sebastià, des que vaig baixar del cotxe, ha estat emocionant veure la gent i sentir que valoren la teva feina. És una experiència que t’honra i et fa sentir molt petit . I a mi tampoc no em passa tan sovint. Potser és que no m’ho esperava.
Què creu que li queda per fer, com a productor, director o actor?
Produir més, i em refereixo a donar oportunitats i feina a nous actors i directors. I, de fet, ara estic tancant un acord per produir obres de teatre per a la televisió. I espero donar pista a nous talents.