Menú variat
Nit intensa del BAM a l’escenari de la Damm amb Coriolà, Mishima i els Klaxons
A les set del vespre, la Mercè va acudir puntual a la seva cita musical davant l’antiga fàbrica de la Damm, una mica més amunt de la resta dels escenaris de les festes de Barcelona, al carrer Rosselló xamfrà Castillejos. El paquet musical era congruent amb el que sol oferir-se en aquesta cantonada des que el BAM fa parada i fonda un dia a l’any: un menú de tres plats, per a gustos variats, però sempre amb un llistó raonable d’exigència artística.
En aquesta ocasió, l’entesa BAM-Damm havia preparat una bateria ben heterogènia: Coriolà, Mishima i Klaxons. Va començar amb puntualitat el quintet del Maresme, liderat per Carles Chacón i amb una proposta més vigorosa en directe que el que ofereixen en el seu fins ara únic àlbum, El debut, produït per Miqui Puig i carregat d’emocions i una rítmica assequible. La sessió de Coriolà va superar breument els tres quarts d’hora i es va desenvolu- par amb la llum del vespre i davant un públic que arribava amb parsimònia.
Quan van aparèixer a l’escenari els membres de Mishima, l’espai de l’aficionat ja estava densament poblat. La banda comandada per David Carabén viu un dels millors moments de la seva ja dilatada carrera, i l’excel·lent acollida que va tenir l’aparició fa uns mesos de la seva nova entrega discogràfica, L’ànsia que cura, no ha fet més que confirmar-ho. Els seus concerts, que s’han multiplicat durant aquests mesos per aquestes latituds, han assolit un grau de maduresa i intensitat que els fan bastant únics: oberts a estils, idiomes i sensibilitats d’infinitat de procedències, el concert d’ahir va tornar a demostrar el caràcter irreprotxable de la seva proposta musical.
Mishima va tornar a convertir el seu directe en una espècie de cerimònia d’intercanvi amb el públic, on Carabén –la veu del qual al principi era difícil de distingir enmig de l’enrenou sonor–, Lloret i companyia van esculpir hits i temes del seu últim L’ànsia que cura amb la seva barreja d’emoció, electricitat, èpica i una bona càrrega de saviesa musical.
Van ser els Klaxons els que ahir a la nit van portar el rock a la música de ball. El trio britànic també està vivint una temporada excepcional pel que fa a concerts en directe –vist el d’ahir, un fet gens sorprenent–, com el de la setmana passada al Solar Fest de Palma de Mallorca. El carismàtic trio format per Jamie Reynolds, Simon Taylor-Davies i el magní- fic James Righton –convertit en quartet en els directes– va mostrar també les raons del seu èxit, que en síntesi es basa en el fet d’haver sabut combinar el rock contundent amb la música de ball d’arrel electrònica tan de moda a mig planeta.
Els aficionats que els van descobrir en el seu debut fa set anys poden estar d’enhorabona amb el retorn dels Klaxons a les pistes de ball a través dels infecciosos ritmes plens de força i que van pujant de volum del seu nou disc, Love frequency.
Ahir a la nit, no van defraudar ni van enganyar amb la seva musculosa descàrrega adaptada a la musica dance: la gent va gaudir des del principi amb New reality i després ja no va parar amb Atlantis, Children of the sun, la ultraenganxosa There is no other time, Magick, Echoes i It’s not over yet.