Una tragèdia berlinesa
Desde Berlín (Tributo a Lou Reed) Autors: Juan Villoro, Juan Cavestany, Pau Miró i Andrés Lima Lloc i data: Romea (18/9/2014)
Després de l’èxit esclatant assolit amb Transformer (1972), Lou Reed va voler escampar pels quatre cantons de la fama la seva imatge més tenebrosa. “Vull fer el disc més depressiu de la història”, assegurava, i Berlin (1973), instrumentalment i musicalment molt treballat, era ple de suggeriments poc amables, al- guns abocats al patiment, i d’altres, a l’estupefacció. Molts crítics, desconcertats, patinaven. Els que s’hi van enganxar, però, els que es van tornar més addictes al cantant amb Berlin, es van trobar enfilats a la frontera que separa la tristesa de la desesperança, dos sentiments que Lou Reed revelava amb mòrbida habilitat. I els que van connectar amb la música on es gronxava la història tràgica que explicaven les cançons encara no han baixat d’aquell lloc únic.
Els quatre autors que han intervingut en l’escriptura de Desde Berlín pertanyen a aquesta secta de fascinats, que es faria multitudinària fins a hores d’ara, 40 anys després que Lou Reed expliqués i can- tés la història de la Caroline i en Jim, a través dels quinze episodis més desolats de la discografia del segle XX. Juan Cavestany, Pau Miró, Juan Villoro i Andrés Lima, aquest darrer director de l’espectacle, han elaborat un text pautat per les cançons de Berlin, per bé que cap no s’escolta en escena. El mèrit dels autors ha estat el d’explicar “un viatge dolent (molt dolent)” dels dos protagonistes, amb una sensibilitat afinada per reflectir la progressió de la violència entre ells, l’alternança patètica entre les lluïssors estupefaents i les al·lucinades foscors i la caiguda en l’autodestrucció, a partir del capítol on el clam del músic i cantant es dedicà explícitament a l’heroïna.
Els dos intèrprets de l’obra, Nathalie Poza i Pablo Derqui, es mouen confortablement per les incitacions dels autors a la brutalitat possessiva dels cossos o enfrontats amb frenètiques urgències a uns refusos mutus implacables, carregats d’agressivitat. Tot plegat sembla emmetzinar l’atmosfera dels dos espais on té lloc l’acció: una cambra amb el llit imprescindible i el corredor que l’envolta, fins per darrere del mur on es projecten unes quantes transparències de la Caroline i força visions lisèrgiques, sovint massa reiteratives. El nucli de l’espectacle el defensen molt bé els dos intèrprets, a les ordres d’un Andrés Lima eficient com sempre. El director, del qual encara no conec cap desancert, es mostra vigilant detallista de la manera de dir la paraula –mercaderia sotmesa a un temporal de crispacions– com en el cos a cos dels personatges.
Un servidor, que és del Lou Reed dels anys setanta i vuitanta, voldria més música de Berlin i menys arranjaments i compassos addicionals.