L’última tragèdia d’Espanya
Paquirri va morir fa 30 anys, banyegat en un poble sense hospital ni carreteres. La seva vídua era cançonetista. Va ser l’últim drama d’una certa Espanya, la del clixé ‘romàntic’
A les 21.40 hores del 26 de setembre del 1984, el matador de toros Francisco Rivera, Paquirri, expirava a l’hospital militar de Còrdova, dues hores després d’infondre calma als doctors a la infermeria de la plaça de Pozoblanco, on uns mesos més tard seria inaugurat l’hospital que li hagués salvat la vida i la de tants tarugos –així els anomenen als de Pozoblanco– que van morir, van parir o es van retorçar de dolor camí de Còrdova per una carretera infernal que ja no existeix.
Fa 30 anys. Aquell dia del 1984 –o per ser exactes, el 28, data del multitudinari funeral a Sevilla–, certa Espanya va passar a la història: l’Espanya de Carmen, l’Espanya del drama romàntic del segle XIX, l’Espanya sentimental de toros, copla i embolics sentimentals que va subjugar França i Alemanya, Bizet, Mozart i Beetho-
FI DE CURS A POZOBLANCO Va arribar a les sis del matí a l’hotel, per a una tarda de corrida amb toros còmodes HABITACIÓ 308, LOS GODOS “Aquest encàrrec [per a la seva dona] no sortirà de mi mai; i a ella no li interessa” SERENITAT A LA INFERMERIA “Doctor, vostè obri el que hagi d’obrir, la resta és a les seves mans”
ven. També, l’Espanya endarrerida de pobles sense carreteres i poblacions sense hospitals.
–Li vaig oferir garrí i va riure. ‘Si em fas una bona truita de patates’, me la menjo.
Antonio Jurado és copropietari de l’hotel Los Godos de Pozoblanco, obert el 1968, allotjament de toreros a la fira de la Virgen de las Mercedes.
Paquirri i la seva quadrilla van arribar a l’hotel passades les sis del matí del dia 24 després d’una tarda triomfal a Logronyo. Pozoblanco era l’últim compromís de la temporada: una plaça de tercera, un bestiar còmode, un festeig més des de la seva accidentada alternativa a la Monumental de Barcelona l’11 d’agost del 1966.
–Vol que li mostri l’habitació? Era la 308. –No, moltes gràcies. –A tots els taurins els passa el mateix: cap no ha volgut veure l’habitació 308. Encara guardem els llençols, però els seus fills no els han reclamat. Que què en farem?
Antonio Jurado s’encongeix: està a punt de jubilar-se i amb ell aquest hotel ancorat en la terrible decoració dels anys 70.
Paquirri va menjar lleuger: el torero amb prou feines menja abans de la funció. És la por i el risc d’acabar en un quiròfan.
Francisco Rivera tenia èxit entre les dones. La seva primera dona, una Ordóñez Dominguín, Carmen, li va donar dos fills: Francisco i Cayetano, 10 i 7 anys, aquell dia. “Paco és home de camp, Carmen de món”. Això es deia. Sis anys de matrimoni. Després, Paquirri va contreure núpcies amb una altra dona famosa, cançonetista, Isabel Pantoja. Van tenir un altre Francisco, un nadó de set mesos.
Espanya de la xafarderia, Espanya burocràtica. Antonio treu un quadern de pasta on anotava totes les trucades dels hostes. Data, habitació, número sol·licitat i la tarifa a cobrar.
Paquirri va telefonar a Isabel: 85 pessetes. “Van parlar”. Abans d’anar-se’n per a la plaça, el torero va demanar una segona conferència. Sense resposta. “Em va demanar que tornés a trucar i li donés un encàrrec important a la seva dona. I aquest encàrrec no sortirà de mi en la vida. I a ella no li interessa dir-lo”, explica Antonio. Cost: 120 pessetes.
Pozoblanco era i és la capital econòmica del cordovès vall dels Pedroches. “Ens anomenen els catalans perquè som els més comerciants de la zona”, explica Curra, directora de l’oficina de turisme de Pozoblanco. I tarugos. “És afectuós. Durant anys, portàvem els talossos (de fusta) a les mines de Ciudad Real”.
Una plaça catalogada de tercera però amb solera. El cirurgià taurí més prestigiós de la província, Eliseo Blanco, és a la plaça de toros, acompanyat de diversos col·legues, convidats: tres cirurgians i quatre metges, en total.
Hi ha bon ambient. Paquirri vesteix de blau cobalt i or. El Yiyo promet i el Soro és l’alegria de l’horta valenciana. Un dels dos ramaders, parvenus, Juan Luis Bandrés, saluda el seu amic Paquirri. A tots i cadascun d’ells els espera una tragèdia.
Paco brinda la mort del primer brau a un xaval ros de nom Manolo i que es reivindica fill natural del Cordobés. “Pelillos, et brindo aquest toro perquè em caus molt bé i tens molta gràcia”. Avui és torero però la justícia mai no li ha reconegut ser fill del Cordobés.
Surt el quart de la tarda: de nom Avispado, negre, ferrat amb el 9 i còmode de pes (420 quilos). Paquirri inicia la feina, de capa, amb veròniques mirant a la graderia de sol. Inexplicable: és un equip de futbol anant a rematar el servei d’inici. “Es va confiar molt”, lamenta un aficionat de Pozoblanco que no vol donar el nom. Paquirri el guiava al cavall i el toro a la mort. La banyada és terrible i s’agreuja per la inèrcia del cos pres dalt del pitó.
Un quart i cinc de vuit del vespre a Pozoblanco.
“Doctor, jo vull parlar amb vostè. La banyada és forta. Té dues trajectòries. Obri vostè tot el que hagi d’obrir, la resta és a les seves mans. I tranquil, doctor”. Grava l’escena Antonio Salmoral, un col·laborador de TVE que somiava entrar en plantilla. L’Espanya de la feina fixa. Les paraules sentencien la reputació del cirurgià Morán i converteixen Pozoblanco en un poble de mala mort, maleït, gairebé indigne d’existir. La ferida encara fa mal. “Vam ser vilipendiats quan vam fer tot i més del que podíem fer. La tragèdia no va accelerar l’obertura de l’hospital. Paquirri sabia on venia a torejar, sabia del risc”, explica l’alcalde actual, el socialista Pablo Carrillo. Avui Pozoblanco té aires pròspers, 17.000 habitants (415 immigrants, majoritàriament romanesos que cuiden gent gran) i als seus carrers polits hi ha desenes de cartells que anuncien la fira de Nuestra Señora de las Mercedes del 2014 amb una imatge de Paquirri: “30 aniversari de la desaparició de la figura”. No diu mort: els eufemismes agraden a Andalusia.
Després de mitja hora d’esforços, l’equip mèdic es veu incapaç d’estabilitzar el pacient, amb diverses artèries seccionades, i el seguici enfila amb ambulància cap a Còrdova, com durant anys van fer els de Pozoblanco. Revolts i més revolts fins a Cerro Muriano –una caserna, avui fantasmagòrica–, que anunciava la llum de Còrdova.
Des de Sevilla, el mític cirurgià taurí Ramón Vila, primer, i Isabel Pantoja després, emprenen ruta a Còrdova.
Còrdova la silenciosa, la trista, l’eixuda...segons el gust de cada poeta.
Paquirri se’ns mor, entre revolts.
L’ambulància s’atura una vegada, a prop de Cerro Muriano: el donen per mort. En un segon i tercer vehicles viatgen el germà, els metges i l’apoderat. El reanimen. A l’hospital militar!, més proper que l’hospital Princesa Sofia. La ràdio informa Espanya de la tragèdia en curs.
No hi ha salvació a l’hospital militar, només deu minuts infructuosos de reanimació. En arribar al centre, cap a dos quarts d’onze, Paquirri ja difunt, una monja dóna la notícia a Isabel Pantoja. Hi ha una gentada a les portes de l’hospital militar.
El jutge Damián Álvarez accelera les diligències i autoritza el trasllat del cadàver a Sevilla, sense ordenar l’autòpsia. Hi ha impaciència. Quedarà el dubte de si l’equip mèdic va actuar amb en-
cert. El mateix dubte de Manolete, Linares, 1947, una altra tragèdia d’Espanya...
Tercer acte. Sevilla, funeral als carrers i enterrament al cementiri de San Fernando. La ciutat del món que apareix en més òperes, diuen que 105: Carmen, El barber de Sevilla, Fidelio, Don Giovanni, Les noces de Fígaro, La força del
desti... “L’enterrament va ser una repetició fora del seu temps dels drames romàntics. Tenia tots els ingredients. Paquirri i Pantoja representaven un món poc urbà, de referències tel·lúriques”, explica José Rodríguez de la Borbolla, present al funeral a raó del seu càrrec de president d’Andalusia, que va exercir entre el 1984 i el 1990.
Des que el fèretre va sortir de l’església de San Miguel després del funeral, la multitud va imposar la seva llei i, en contra de la voluntat d’Isabel Pantoja, va forçar la volta a l’anell de La Maestranza, les portes de la qual van ser obertes amb precipitació. “Torero, torero”. I la vídua que va sortir arrossegada, sense forces, del Mercedes vermell que seguia el carruatge. “Tampoc el de Tierno Galván no va ser gaire ordenat”, compara Rodríguez de la Borbolla.
Vint mil persones esperaven al cementiri de San Fernando.
–Entri. entri. La tomba de Pa-
RES A FER El torero va morir a les portes de Còrdova després del viatge per un carretera infernal
TERCER ACTE, GRAN FUNERAL Sevilla, la ciutat del món que surt en més òperes, va reviure un drama romàntic
EPÍLEG AMB LAMENT “Els familiars no han estat a l’altura del personatge”, opina un expresident andalús
quirri és a l’esquerra. Ningú no li porta flors.. Només el visita gent de fora, els de Sevilla ja n’estan cansats
El guarda coneix bé el cementiri i gaudeix amb aquesta parcel·la històrica. Davant el mausoleu de Francisco Rivera, només una dona, francesa, contempla el gest erm de poder de la gran estàtua. “No m’agrada la seva mirada, la de Francisco no era així, jo el vaig veure moltes vegades”. Françoise Favier és d’Arle i va als toros des que tenia cinc anys. La solitud de l’heroi, traït. –Diguem que els seus familiars no han estat a l’altura del personatge. S’ha trivialitzat i ens hem acomodat en les mesquineses de la vida normal, regides pels diners.
Així opina Rodríguez de la Borbolla, sisena generació sevillana. –I on és la tomba de Machín? –Veurà un gitano molt gran, busqui darrere, indica el vigilant.
Passem davant de famílies gitanes de renom, els Farrucos, els Montoya...
I, per fi, el gran Machín. La llegenda urbana és certa: hi ha dues gardènies al costat de la tomba. Diria que de plàstic.