Esportistes i ciutadans
Quan un col·lectiu d’escriptors o d’actors decideix firmar un manifest a favor d’un partit polític o en contra d’una resolució d’un determinat govern s’acostuma a veure com una qüestió normal i fins i tot desitjable. No en va es tracta d’una elit intel·lectual, almenys sobre el paper. En canvi, continua sorprenent que un esportista tingui veu (i si s’escau també vot) en assumptes de rabiosa actualitat que superin el que passa lluny d’un camp de futbol, d’una pista de bàsquet o d’un circuit de motociclisme, per posar tres exemples. En les últimes setmanes els barcelonistes Gerard Piqué i Xavi Hernández i els basquetbolistes Pau i Marc Gasol han admès que estan a favor del dret a decidir a Catalunya. Segueixen les passes d’altres esportistes, com el defensa de l’Espanyol Raúl Rodríguez.
No és un tema irrellevant, ja que se sol acusar els cracs de l’esport, especialment els que tenen abundants comptes corrents, d’estar allunyats de la realitat, de viure com uns marcians sense adonar-se de la situació del comú dels mortals. És cert que s’han donat molts casos en què hi ha hagut figures que han transmès un comportament infantil, capritxós i reprotxable. És veritat que en força ocasions noms assenyalats han preferit mantenir silenci sobre qüestions difícils per conservar els seus patrocinadors o les seves primes i no ficar-se en segons quins fangars.
Hi tenien tot el dret, però per això té molt de valor el que ha passat en les últimes setmanes. Més enllà de si es comparteix o no la posició política de Piqué, Xavi i companyia, el que importa és que han demostrat empatitzar amb el que passa al carrer. Són esportistes, sí. Són milionaris, també. Però són ciutadans. I no qualssevol. Són persones que han
Algú pot dubtar de la contribució als èxits d’Espanya de Piqué, Xavi o els Gasol?
recorregut el món per exercir la seva professió. Els Gasol viuen bona part de l’any als Estats Units. Piqué va acabar de madurar a Manchester sota el paraigua de l’escocès Alex Ferguson. Han conegut altres realitats i no són uns capbuits. Hi continua havent futbolistes que abandonen els estudis gairebé sense haver-se format per dedicar-se només al seu somni, però cada vegada són menys.
Quan algun diu “Jo em dedico només a jugar i res més, de qualsevol altra cosa no n’opino”, dubtem de la seva capacitat de raciocini, lamentem els seus tòpics i ens queixem que no dóna joc. Si fan el contrari hi ha qui els critica. A la Pell de Brau han caigut fatal els pronunciaments sobre la qüestió catalana. “Que no juguin amb la selecció espanyola, llavors”, asseguren.
Aquesta afirmació no té cap raó de ser. Perquè cal separar sempre la persona del professional. Com tothom, gaudeixen del dret de sentir-se d’un lloc o un altre. Només faltaria. Però en la seva feina és molt legítim i fins i tot desitjable que busquin arribar a les cotes més importants. És normal que desitgin estar en un Mundial o una Eurocopa o que vulguin aconseguir una Copa Davis o coronar-se en uns Jocs Olímpics.
Si no tinguessin aquesta aspiració es podria concloure que no estimen prou allò que fan. Serien llavors uns mals professionals. Per què algú pot dubtar del rendiment amb Espanya de Piqué, de Xavi o dels germans Gasol?