Desmembrar Google
El mercat de les noves tecnologies de la informació està dominat per un reduït grup d’empreses, la gran majoria nord-americanes, que fan servir pràctiques monopolístiques i que acumulen prou força per vèncer els governs que intenten encarar-s’hi.
El cas més notable és el de Google, el gegant de les cerques a internet i que acapara una sorprenent quota del 90% a la Unió Europea i del 68% als Estats Units. Les eines per operar a internet tenen característiques d’infraestructura, però també són un sector en si mateix amb característiques d’un clàssic servei bàsic. És un instrument essencial incorporat a tots els àmbits de la vida de les persones i de les societats. Google es va crear el 1998 i la seva capitalització borsària és ja de més de 310.000 milions d’euros, tant com Santander, Inditex, BBVA, Telefónica i Iberdrola, els cinc grans de l’Ibex-35 espanyol, junts.
És la principal eina dels ciutadans de tot el món per obtenir informació (100.000 milions de cerques al mes). El rastre digital d’aquestes cerques posa de manifest els anhels, interessos, desitjos, necessitats i projectes dels usuaris, una informació extremament valuosa per a moltes empreses i, com han revelat, entre d’altres, les denúncies de Snowden, també per als serveis d’informació i espionatge, en primer lloc els dels Estats Units.
Aquesta massa de dades digitalment tractada acaba convertida en propostes de lleure, consum i activitats en general per als mateixos usuaris que conscientment o no les han produït i introduït a la xarxa. Com explica el seu president, Eric Schmidt, l’objectiu de Google és un sistema de cerques autònomes a la xarxa a través del mòbil: “Sap qui sóc, sap què m’interessa, sap bastant exactament on em trobo. Aquesta és la idea de la cerca autònoma: la capacitat de dir-me coses que jo no sabia, però que probablement m’interessen, és el pas següent en la cerca”. Un determinisme de comportaments que pot acabar canviant la vida dels usuaris. No és estrany, doncs, que tres quartes parts dels in- gressos de l’empresa procedeixin de la publicitat: informació convertida exclusivament en “instrument del venedor” (Shorris).
El tractament d’aquest ingent flux de dades sobre persones i institucions té un enorme abast de rellevància geoestratègica comparable amb la de la indústria militar. Però amb moltes més implicacions econòmiques i socials. fins al punt que aquest monopoli del tractament de dades ja és vist com una potencial amenaça a la democràcia.
El cor d’aquest sistema és un algoritme que defineix la forma com Google realitza les seves cerques i que alguns governs, com per exemple el d’Alemanya o la mateixa Comissió Europea, volen que es doni a conèixer per limitar el seu poder de mercat. Fins ara, amb poc èxit davant el poder d’aquestes multinacionals.
A més del lògic rebuig dels seus directius, que intenten defensar la font dels seus beneficis desbocats, més del
L’empresa de cerques per internet acapara el 90% de la quota de mercat a la Unió Europea
20% sobre els ingressos, l’oposició més consistent prové del Govern dels Estats Units, que ho considera un atac als drets de propietat intel·lectual. Una prova més que això que els Estats no tenen un paper actiu en el joc eco- nòmic i en la projecció de les empreses és un conte per a innocents.
El capitalisme, deixat al seu lliure albir, tendeix a crear als sectors econòmics emergents o més dinàmics gegants monopolístics que no deixen créixer l’herba de la competència al voltant seu i que acaben posant en dubte la capacitat dels governs i estats per imposar-los unes regles acceptables.
A començaments del segle passat al país que va començar sent el més competitiu del món, els Estats Units, ja es va plantejar el problema amb casos com el de la petroliera Standard Oil de Nelson Rockefeller, que va acabar desmembrada en una trentena d’operadores, o el més tardà, que es va resoldre als anys vuitanta, de l’operadora telefònica ATT.
En aquests casos, com ara amb Google, un argument utilitzat per aquestes empreses per defensar les seves pràctiques era que milloraven el funcionament de l’economia i fins i tot que aconseguien reduir els preus. però amb l’alt cost de convertir-se en poders sense control.
Certament eren altres temps, l’economia no estava tan globalitzada i els monopolis eren nacionals. Aquestes empreses que ara considerem clàssiques integraven verticalment tota la seva activitat i distribuïen béns físics. En canvi, els gegants d’internet són conglomerats flexibles, el model d’integració dels quals és més desconcertant, i que en part compten amb la complaent complicitat dels seus usuaris i mouen dades més que béns.
Però Google, i alguna altra, tenen tant de poder que aviat caldrà plantejar-se si no fóra més segur per a la societat desmembrar-la i separar les seves activitats.