Radicalització a l’alça
Lluís Foix analitza la nova política: “Les noves forces que formen la Cambra catalana no només són més heterogènies, sinó més antagòniques. Mentre es desconnectava d’Espanya per força, molts ciutadans es desconnectaven alhora de partits als quals havien estat fidels durant més d’una generació. La presència de Ciutadans com a segona força i la de la CUP, decisiva per formar un govern independentista, ho demostren”.
La desconnexió s’ha introduït en el vocabulari polític del procés amb una gran naturalitat. L’independentisme ha guanyat la batalla del llenguatge i ha situat el debat en els termes nous que no troben paral·lelisme en els sistemes democràtics europeus. El dret a decidir no ha estat exercit que se sàpiga enlloc. Hi ha referèndums d’independència o plebiscits. També existeix i s’ha aplicat el dret d’autodeterminació en circumstàncies tipificades pel dret internacional. Però no el dret a decidir.
Fins fa dos anys la frase d’“Espanya ens roba” estava escrita en negre sobre blanc en places, carreteres i parets visibles del paisatge rural i urbà del país. Des que es va advertir que també es roba des de Catalunya en quantitats molt considerables van desaparèixer bona part d’aquestes pintades. Es va passar de pantalla, una altra feliç expressió del procés, i s’ha acabat amb una forta enrabiada amb el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), que és utilitzat dialècticament i injustament com a garrot de tortura econòmica per Cristóbal Montoro i Soraya Sáenz de Santamaría.
Sí que van malament les relacions entre els governs de Rajoy i Mas quan el conseller d’Economia, el savi Mas-Colell, va dir que estava disposat a agenollar-se per rebre amb urgència els milions d’euros del préstec del FLA. El seu segon de bord, el secretari general, Albert Carreras, ha estat més verdaguerià i va demanar que “cadascú posés una espelma a la seva patrona de preferència perquè, entre tots, denunciéssim aquesta discriminació humiliant i injusta”. Un pèl esperpèntic sí que ho és.
Hi ha la circumstància que aquesta línia de crèdit per a les comunitats autònomes va ser votada per l’extinta Convergència i Unió en el context de les mesures econòmiques adoptades pel Govern de Rajoy el juliol del 2012. Ni l’arrogància de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría utilitzant els préstecs com a arma política ni l’obsessió de Mas per ser investit president al preu que fixi la CUP conviden a prendre’s seriosament una política basada en la desconfiança i en la transgressió de les lleis quan no són favorables. La declaració de ruptura que inicia el procés cap a la independència d’una república catalana està aprovada al Parlament i el pròxim govern haurà de tenir-la en compte. No va ser un document de declaració d’intencions, com ha indicat la presidenta Forcadell, sinó un acte formal que hauria de tenir efectes jurídics en el moment en què s’apliquin qualsevol dels nou punts.
La desconnexió que s’hauria d’efectuar gradualment en els propers divuit mesos està amb el comptador a zero i se suposa que començarà en el moment de la investidura del nou president que, si és amb el suport de diputats de la CUP, hauria d’aplicar total o parcialment la declaració rupturista del 9 de novembre.
Però, mentrestant, s’està produint una doble desconnexió afegida. La primera consisteix en el desinterès, cansament i desconcert que bona part de la societat catalana sent sobre l’estat canviant i frívol dels responsables de dur a terme el procés sense disposar de la força necessària, ni tan sols per formar un govern de majoria independentista.
Aquesta primera desconnexió entre ciutadans i polítics es comprovarà en les eleccions generals del 20 de desembre que ve. En cada cita a les urnes des del 2012 el mapa polític català ha canviat de fesomia esborrant l’hegemonia que es repartien convergents i socialistes navegant per la centralitat social del país.
Les noves forces que formen la Cambra catalana no només són més heterogènies sinó més antagòniques. Mentre es desconnectava d’Espanya a la força, unilateralment, molts ciutadans es desconnectaven alhora de partits als quals havien estat fidels durant més d’una generació. La presència de Ciutadans com a segona força i la de la CUP, decisiva per formar un govern independentista, ho demostren.
La política no és inamovible, per descomptat, i els canvis són freqüents i legítims en les democràcies. Els nous temps exigeixen fórmules noves. Però no per quedar-nos instal·lats en el caos i la interinitat per salvar el soldat Mas.
La segona desconnexió imprevista és haver expulsat del debat sociològic a les xarxes, a les tertúlies, als programes de ràdio i televisió tot esdeveniment que no tingui relació amb el procés.
Els tràgics atemptats de París van desplaçar el tema uns dies. Però en el rastreig que vaig fer en el dial català dilluns, la cimera del clima de París amb prou feines apareixia, tampoc el viatge del Papa a l’Àfrica ni la seguretat europea que ha portat França a estar en guerra contra el terrorisme de la gihad islàmica. Els herois de dilluns eren Antonio Baños i algun altre portaveu oficiós de la CUP narrant la multitudinària cimera assembleària de Manresa.
A aquest pas desconnectarem del món i de la realitat que preocupa els ciutadans. Correm el risc de perdre la sensibilitat que sempre hem tingut per les coses de fora.