La neurona surrealista
Els dibuixos del sistema nerviós serveixen d’inspiració als artistes dels anys vint
L’exposició Fisiologia dels somnis. Cajal. Tanguy, Lorca, Dalí... mostra al paranimf de la Universitat de Saragossa els vincles visuals i semàntics entre els dibuixos del premi Nobel Santiago Ramón y Cajal i la producció plàstica de nombrosos artistes, i en particular dels surrealistes.
Els pintors surrealistes van buscar de manera utòpica l’automatisme psíquic més pur, però a la pràctica es van deixar inspirar pel seu entorn. I en el seu món de somnis i imatges sorprenents apareixen sovint dibuixos de teixits nerviosos, talls anatòmics, arrels vegetals, neurones, flocs pilosos, xarxes de capil·lars sanguinis, formes cromosòmiques... D’on procedeixen? Una exposició i un catàleg comissariats pel professor de la Universitat Complutense de Madrid Jaime Brihuega apunten a una font d’inspiració que fins ara havia passat pràcticament desapercebuda: Santiago Ramón y Cajal (1852-1934).
L’exposició, que es titula Fisiología de los sueños. Cajal. Tanguy,
Lorca, Dalí..., mostra al paranimf de la Universitat de Saragossa (fins al 16 de gener) els vincles visuals i semàntics entre els dibuixos del premi Nobel Ramón y Cajal i la producció plàstica de nombrosos artistes, i en particular dels surrealistes. Els dibuixos histològics de Cajal, en què es representa la morfologia dels teixits nerviosos, van assolir una gran difusió a començament del segle XX. I aquestes imatges van transcendir a l’àmbit artístic. Tant Jaime Brihuega com Agustín Sánchez Vidal, en els textos del catàleg, destaquen la importància de la Residencia de Estudiantes de Madrid com a focus de difusió, lligat també al laboratori que allà dirigia el professor Pío del Río Hortega, molt relacionat amb l’obra de Cajal. I allà a la Residencia apareixen dos noms clau: Federico García Lorca, que a més de poeta també va fer els seus temptejos com a dibuixant, i Salvador Dalí. La incidència dels dibuixos neurològics de Cajal a les seves obres és evident a partir del 1926. Però aquests elements de la morfologia visual havien aparegut ja en alguns
La imatge de l’esquerra és un dibuix de García Lorca, del 1927. La de la dreta és el dibuix Piràmide gegant profunda de la circumvolució frontal ascendent de l’home, del 1899, de Ramón y Cajal (foto de baix)
dibuixos automàtics d’André Masson, a les obres surrealistes de Max Ernst, Magritte i en les d’Ives Tanguy, que freqüentment s’han associat a les de Dalí de final dels anys vint. Brihuega assenyala que també podria incloure’s en aquest grup d’artistes influïts per la mirada microscòpica Joan Miró. Sense oblidar que “l’atracció pels paisatges de l’anatomia ha estat íntimament associada a la història de l’art, des de Mondino de Luzzi, Vesal, Leonardo Van Calcar, Marco d’Agrate, el Cigoli, Caravaggio, Rembrandt... ”.
L’exposició mostra l’extensió d’aquest llenguatge tant en el surrealisme internacional com en l’avantguarda espanyola (Àngel Planells, Nicolás de Lekuona, Viola, Cristòfol, José Caballero, Óscar Domínguez, García Lamolla, Miguel Prieto o Moreno Villa). I fins i tot dedica un últim apartat a la seva persistència a partir del 1945 en autors més contemporanis.
L’exposició mostra a través de 115 obres (14 pintures, 60 dibuixos i fotos, llibres i altres documents) l’“allargada ombra” de Cajal i els seus dibuixos d’histologia del sistema nerviós. És probable que en molts dels noms estrangers que hi trobem fossin dibuixos d’altres col·legues científics els que van arribar als seus ulls, però en vista d’algunes de les similituds que reflecteixen les obres exposades és clar que almenys Dalí i García Lorca es van veure influïts directament per Cajal. No és casualitat que en el segon número de la revista Residencia (agost del 1926) aparegués un text de J.F. Tello dedicat a glossar la figura de Ramón y Cajal, al costat d’un dibuix de Dalí per a un anunci. D’aquell mateix any és el dibuix dalinià Retrat de Pep Ventura
(que s’exposa a Saragossa i és un préstec del Museu de Mataró), en què “els ulls del retratat tenen ressonàncies d’imatges cel·lulars i les celles i els bigotis s’inclinen en excés cap a l’àmbit radicular-pilós”. Ignacio Gómez de Liaño explica en un altre article del catàleg (“Cajal frente a Dalí: neurología y surrealismo”) la ruptura estètica iniciada per Dalí a partir de 192627 en obres tan significatives com La mel és més dolça que la sang, Cenicitas o Carn de gallina inaugural, així com en diferents dibuixos, on apareixen cossos decapitats, indicis de venes i fibres nervioses i fins i tot lletres com les que Cajal utilitzava en els seus dibuixos neurològics per identificar els diferents elements. Gómez de Liaño apunta la hipòtesi que Dalí conegués l’obra de Cajal a través del seu company de la Residència i estudiant de psiquiatria de Bilbao Ángel Garma, que també pot ser que l’introduís en la psicoanàlisi de Freud.