Cameron sol·licita la llum verda del Parlament als bombardejos a Síria
El Consell de Ministres britànic aprova l’ampliació dels atacs a l’Estat Islàmic
El Govern conservador britànic, aclamat pel mateix complex industrial militar que ven armes a l’Aràbia Saudita (principal font de finançament del terrorisme gihadista en les seves diferents denominacions d’origen, ja sigui AlQaida o l’Estat Islàmic), va aprovar ahir els bombardejos en territori sirià. La moció va ser adoptada per unanimitat al Consell de Ministres, i avui se sotmetrà a consideració de la Cambra dels Comuns.
El primer ministre, David Cameron, està convençut que disposa de prou vots perquè la proposta sigui adoptada per una clara majoria. Es calcula que mig centenar de diputats laboristes hi donaran suport, malgrat que el seu líder, Jeremy Corbyn, que ha concedit llibertat de vot, hi és contrari, i també un 75% per cent dels simpatitzants del partit, dada que contraresta les defeccions d’un grapat de conservadors. Nacionalistes escocesos i liberals demòcrates també s’hi pronunciaran en contra.
La moció del gabinet tory, després d’una reunió d’una hora de durada, es basa legalment en el mandat de la resolució adoptada la setmana passada pel Consell de Seguretat de l’ONU, tot i que molts advocats la consideren insuficient en el marc del dret internacional. A fi de captar el suport de laboristes dubitatius, es refereix a un pla ambigu de reconstrucció de Síria, a una ajuda humanitària per concretar i a esforços diplomàtics no definits.
Si Tony Blair, per justificar la guerra de l’Iraq, va forçar els serveis d’intel·ligència a asseverar que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva i els seus míssils podien arribar a Occident quan no era veritat, ara Cameron tracta com un fet inqüestionable la presumpta existència d’un exèrcit de 75.000 “soldats sirians moderats” que ocuparien el territori que deixi vacant l’Estat Islàmic després dels bombardejos. Molts experts militars i observadors sobre el terreny afirmen que és una ficció, que el contingent és més de centenars que de milers, i en la majoria de casos són elements radicals amb la seva pròpia agenda i lleialtats confuses.
Cameron no ha fet cas al desig de Corbyn de fer un debat de dos dies, però ha alliberat l’agenda parlamentària del dia perquè la sessió comenci a dos quarts de dotze del matí i acabi amb la votació al voltant de les 11 de la nit. El líder laborista, en declaracions a la BBC, va amenaçar veladament els diputats del seu partit que a favor dels atacs que “han de representar no les seves opinions personals sinó la dels electors que els han elegit, o enfrontar-se a les conseqüències”. És a dir, a ser substituïts per altres de menys bel·licistes a la primera oportunitat.
“Quan bombardeges una ciutat com Al-Raqqa, on viuen centenars de milers de persones que poden donar suport o no a l’Estat Islàmic,
Corbyn demana que es concentrin els esforços a buscar un govern viable per quan se’n vagi Al-Assad
que intenten fugir o són retinguts com a escuts humans –va assenyalar Corbyn– és inevitable que hi hagi moltes víctimes civils. És el que han de pensar amb deteniment els qui creuen que els atacs a Síria són la solució al terrorisme, i els qui estan disposats a la participació de l’exèrcit britànic en una nova guerra a l’Orient Mitjà sense un pla coherent. Els esforços s’haurien de concentrar en un acord polític per a la constitució d’un govern acceptable i sostenible a Damasc quan se’n vagi AlAssad, en comptes d’atiar la guerra civil.”
La resolució adoptada pel Consell de Ministres defineix l’Estat Islàmic com “una amenaça sense precedents a la seguretat i la pau internacionals, les accions de la qual fan necessaris els bombardejos”. Arran dels atemptats de París, el Govern conservador de Cameron ha actuat amb celeritat, primer per augmentar substancialment el pressupost de defensa malgrat l’austeritat i a compte de programes socials, i segon per demanar a la Cambra dels Comuns la llum verda als bombardejos en territori sirià. El Parlament va dir que sí a Blair en la guerra de l’Iraq, però després se’n va penedir, i segurament també l’hi dirà a Cameron. I és probable que també se’n penedeixi.