Rosa Parks continua a l’autobús
Fa 60 anys de la gesta històrica de la dona negra d’Alabama que es va negar a cedir el seient a un blanc
“Va canviar els EUA”, afirma el president Obama sobre Parks, “que continua sent una inspiració”
Tal dia com ahir, fa 60 anys, Rosa Parks es va convertir en llegenda. Per una cosa en aparença tan nímia com asseure’s en un autobús i negar el lloc a un blanc.
La cosidora Rosa Parks, de 42 anys, es va asseure a la part destinada a gent de color. Si la zona dels blancs estava plena, no era el seu problema. Calia tenir, tot i això, molt valor i encara més coratge.
Aquest gest va adquirir el rang de gesta en passar a Montgomery, la capital d’Alabama, el sud profund dels Estats Units i capdavanter de la segregació racial en aquest país. També avui?
Si Parks tornés, d’entrada, es duria les mans al cap. Creuria que està dormint el son del just. Tindria un cobriment en comprovar que a la Casa Blanca hi ha un negre exercint de president de la nació i no de majordom.
Veuria que blancs i negres comparteixen el transport públic i que gaudeixen dels restaurants i dels cinemes sense que oficialment hi hagi la separació de la seva època.
En rascar la superfície comprendria que, tot i que s’ha millorat, encara persisteix la diferència. Que a les escoles, els nens blancs ho tenen millor. Que els negres són carn de presidi o que continuen sent l’objectiu dels policies, o que un jove supremacista blanc entra en una església de Charleston (Carolina del Sud) i mata a trets nou negres.
“Ningú no pot esperar una transformació en les relacions racials de la nit al dia”, va afirmar el president Barack Obama en el seu discurs a Charleston el juny passat. “Cada vegada que passa una cosa així, algú diu que hem de tenir una conversa sobre la raça... No hi ha dreceres, no necessitem parlar més”.
L’1 de desembre del 1955, Rosa Parks es va asseure i va deixar de parlar. Va entrar en la memòria com a pionera del moviment dels drets civils que van posar fi al particular apartheid dels Estats Units. Entre els estudiants és la segona més popular, darrere de Martin Luther King. I és una de les candidates a ser la imatge del futur bitllet de deu dòlars.
Va morir el 2005 i una de les paraules més associades als seus obituaris és que va ser “una dona tranquil·la”. Se la prefereix veure d’aquesta manera perquè aquesta imatge de docilitat eclipsa el contingut de la seva reivindicació o, com ella ho qualificava, “la seva existència rebel”. Els seus documents personals avalen “una vida d’activisme desafiant la supremacia blanca dècades abans que assolís la fama com a catalitzadora del boicot de Montgomery”, escriu la professora Jeanne Theoharis a The Washington Post .Al seu llibre –La vida rebel de Rosa
Parks–, Theoharis afirma que no es pot reduir a un dia la tasca d’aquesta dona, “tota la seva vida va ser una lluitadora”, matisa.
De nena, vigilava casa seva armada amb el rifle de l’avi per si els del Ku Klux Klan apareixien. Com tantes joves, va fer de criada i va lluitar contres les violacions habituals.
La seva gesta de l’autobús va passar a la història –al cap de 385 dies es va aixecar la segregació en aquests vehicles– i li va passar factura. La seva perseverança li va costar perdre la feina, i el marit. El 1957 van haver d’anar-se’n de Montgomery i mudar-se a Detroit.
“Parks no va tenir cap càrrec electe. No va néixer en la riquesa o el poder. Fa 60 anys va canviar els Estats Units”. Així la va recordar ahir Obama. “Continua sent una inspiració i ens recorda que sempre podem fer alguna cosa”.