Agenollats
Inaugurant l’any Llull, Artur Mas va citar El llibre de les bèsties on, segons va dir, es parla de “l’engany de la Guineu” i l’abús de la “força del lleó”, indiferent a “la tolerància”. Però el llibre de Llull exigeix un pèl més d’atenció. L’explica molt bé en un article acadèmic el professor Ruiz Simon, expert en filosofia medieval i columnista de La Vanguardia: De guineus, lleons, llops i pastors (Quaderns d’Italià 18, 2013). La faula parteix de la rivalitat entre les “bèsties que mengen carn” i les que “mengen herba”. El Lleó imposa la seva força i la dels que mengen carn, però la guilla (Na Renard, en el llibre), veient-se apartada de l’entorn del rei, intenta implicar els que mengen herba en la lluita pel poder i, més endavant, assaja tota mena de tripijocs per provocar, en benefici propi, l’enfrontament entre els seus aliats. La cosa acaba malament per a Na Renard i s’imposa la tesi de l’Orifany (elefant): quan no tens prou força per vèncer els teus adversaris, has de pactar-hi per intentar reconduir els seus vicis. Per sobreviure als que mengen carn, a l’elefant li sembla més sensat fiar-se del lleó, malgrat que és irascible i primitiu, que no pas de la guineu enganyosa.
Na Renard personifica l’astúcia, però també la hipocresia: només creu en el seu interès. Defensa una causa noble en benefici personal. Envernissa les seves paraules de santedat per dissimular una intenció egoista. L’astúcia de Na Renard és vençuda no per la força sinó per una altra astúcia: la de l’elefant, que vol resoldre realment allò que Na Renard complica en benefici propi. La faula de Llull parla de les relacions entre força, astúcia i poder, però també de la mentida política.
Ja fa dies que em dol constatar la depressió de molts amics meus, independentistes de cor, arrossegats amb armes pròpies de Na Renard cap a la humiliació.
Na Renard assaja tota mena de tripijocs per tal d’enfrontar, en benefici propi, els seus aliats
És perfectament legítim que molts catalans tinguin la il·lusió de començar de zero per tal de resoldre el plet polític secular entre Catalunya i Espanya. És natural que s’organitzin en plataformes cíviques per aconseguir-ho. Però és un grandíssim engany que un líder polític com Artur Mas i el seu partit, ara en deconstrucció, hagin fet “versemblant” aquest ideal, i l’hagin articulat políticament atès que, qualsevol polític que conegui bé el país, tenia perfecta notícia, o havia de tenir-la, de l’enorme força social que el projecte d’alterar les fronteres d’Europa exigia, així com de la complexitat interna de Catalunya. Malgrat conèixer els límits interiors d’aquest projecte, Mas va liderar les campanyes d’eufòria. ¿Com queden, ara tots els excessos sentimentals d’aquests anys? ¿De genolls, com el conseller Mas-Colell?
Hem passat sense continuïtat d’impulsar una arrogant resolució republicana a fer el pena. Mas, Homs i companyia encara no han tingut el coratge d’assumir la seva responsabilitat en aquest pas obscè i depriment: prometien un país de somni i, quan s’anuncia el primer assalt, ja s’agenollen.