ANÀLISI Tres errors
El catalanisme ha sacsejat la política espanyola dels últims deu anys, amb encerts i serioses equivocacions
Tres han estat els principals errors comesos pel corrent catalanista durant la dècada en què s’han començat a avariar l’engranatge de la restauració democràtica espanyola de 1977-1980.
Primer error: l’anèmic referèndum del 2006. En la fase final de l’aznaridad, l’esquerra catalana va pactar amb el PSOE la promoció d’un nou Estatut. Reobrir l’estat autonòmic per consolidar una nova majoria política a Catalunya, trencant els marges d’entesa entre CiU i el Partit Popular. El percutor d’aquesta operació seria Esquerra Republicana. Aposta estratègica dels germans Maragall, acceptada pel PSC i timbrada –atenció a aquesta dada– per l’executiva federal del PSOE, amb total coneixement de causa.
La història mai no es mou, però, en línia recta. La història de vegades es burla dels seus actors. L’inesperat tomb electoral de març del 2004 va col·locar el PSOE davant l’obligació de complir la seva promesa més arriscada. La redacció del nou Estatut donava aire i marge de maniobra a CiU i oferia al deprimit PP magnifiques possibilitats de fregir el novell Govern Zapatero.
La història és ben coneguda. Ofegat per la pressió dretana, Zapatero va negociar l’ajust de l’Estatut amb Artur Mas a esquenes del president Pasqual Maragall i els seus aliats. Maragall va encaixar la maniobra; ERC, no.
Temorosa de veure’s desbordada per les seves bases, la direcció d’Esquerra va cridar a votar no. La crisi del primer tripartit va esfilagarsar la campanya del referèndum i més de la meitat de l’electorat no va anar a votar. Al 74% de sís els va faltar potència. Amb una participació superior al 60%, l’Estatut hauria resistit la fresadora d’un Tribunal Constitucional llavors debilitat i molt
dividit. L’anèmia del referèndum del 18 de juny del 2006 va donar força als adversaris de l’autogovern català.
Segon error: el segon tripartit. Enderrocat Maragall, José Montilla es va posar al capdavant del PSC a tots els efectes. En les eleccions anticipades d’octubre del 2006, CiU (32%) tornava a estar clarament per davant del PSC (27%). Ja no hi havia empat en nombre de vots. L’aparell socialista català va fer tot el possible per reeditar el tripartit, malgrat l’oferta convergent de formar un govern de coalició. “Quin error, quin immens error”. Així titulava Antoni Puigverd un premonitori article a La Vanguardia: “CiU sentirà a partir d’ara la temptació de disputar a ERC la cursa de l’irredemptisme. I el PSC deixarà un enorme buit, que Ciutadans es disposarà a ocupar” (6/11/2006). Quan dos anys després arriba la crisi econòmica, el PSC no té al seu costat CiU en el comitè de benvinguda. Queda aplanat.
Tercer error. La resolució
del 9 de novembre del 2015: Set anys després de l’esclat de la crisi, la baquetejada societat catalana ha estat dividida en dos blocs. El bloc independentista no ha guanyat el plebiscit del 27 de setembre per poc (48%), i pot ser que tampoc no hagi guanyat les eleccions, ja que la CUP es nega a investir al candidat de la coalició més votada (Junts pel Sí). Per sortir del conflicte, CDC va oferir a la CUP la immediata aprovació d’una resolució de desobediència al Tribunal Constitucional.
La resolució Rull-Gabriel no ha desbloquejat la investidura i ha tingut els següents efectes: perplexitat i enuig a les principals cancelleries europees, més accentuada encara després de la matança de París; enfortiment de l’immobilisme espanyol setmanes abans de les eleccions generals; bonificació electoral per al PP i Ciutadans; més inquietud entre l’empresariat; desconcert en sectors moderats afins al sobiranisme; sensació general de desgavell.
El Tribunal Constitucional anul·la avui la resolució, mentre la Generalitat recorre al Tribunal Suprem contra l’arbitrarietat en les transferència de fons per atendre els seus pagaments.