20-D: oportunitat per al canvi
Espanya és incapaç de canviar per respondre al malestar social i a la demanda de canvi que hi ha a Catalunya. Les úniques alternatives són la frustració permanent o la independència”. En els últims anys he sentit sovint expressions d’aquesta mena, com a justificació tant per renunciar a liderar des de Catalunya la reforma política a Espanya com per optar per la ruptura.
És encertada, aquesta percepció d’immobilitat de la societat espanyola? En tot cas, quins factors han bloquejat la capacitat de canvi polític? I, cosa més important, quines circumstàncies poden trencar aquest quietisme?
La hipòtesi que defensaré aquí és que el 20-D suposa una oportunitat per al canvi polític. La raó és que aquestes eleccions trencaran el bipartidisme que va governar la política espanyola. Va ser aquest bipartidisme, amb governs de majoria absoluta, el que ha bloquejat la capacitat de canviar. Però abans de veure per què un sistema multipartit que obligui a formar coalicions de govern serà més propens al canvi que un sistema bipartidista de majories absolutes, permeteu-me qüestionar l’afirmació d’immobilisme de la societat espanyola.
És impossible trobar en l’últim mig segle una societat més propensa al canvi que l’espanyola. Primer va ser la transició a la democràcia, amb l’elaboració per consens d’una nova Constitució. Va anar precedida d’un nou contracte social, els anomenats pactes de la Moncloa. Van posar les bases d’un nou model socioeconòmic que va combinar economia de mercat amb programes socials de benestar: educació pública, sanitat universal, cobertura d’atur i pensions públiques. Va ser una sortida modèlica d’una dictadura i de construcció d’una economia social de mercat, i cas d’estudi en moltes universitats estrangeres.
Uns anys després ens vam enfrontar a dos altres reptes enormes. Primer va ser l’ingrés a la Comunitat Econòmica Europea i l’obertura a l’exterior. Més tard, l’entrada de la pesseta a l’euro. Tot això acompanyat d’una transformació social, quant a valors i costums, que ha fet que l’Espanya d’avui no tingui res a veure amb la de fa quatre dècades.
El resultat de tots aquests reptes evidencia la capacitat per al canvi de la societat espanyola. Però també és cert que aquesta capacitat de la societat no ha anat acompanyada de l’habilitat del sistema de partits per donar curs a la demanda de canvi polític. Una demanda sorgida especialment, tot i que no únicament, al voltant del descontentament amb el model de repartiment de poder polític i de finançament de l’Estat de les autonomies.
Per què aquesta asimetria entre la capacitat per al canvi social i el quietisme polític? L’explicació és en els governs de majoria absoluta. Espanya és pràcticament l’únic país europeu que ha tingut governs d’aquest tipus al llarg de les darreres dècades. Els governs de majoria absoluta tenen alguns avantatges per governar el canvi econòmic, però els falten incentius per a la reforma política. És a dir, per introduir canvis en l’estructura del poder.
Un govern de majoria absoluta no guanya res canviant les coses. Al contrari, la reforma política introdueix la por de perdre la majoria. Només quan hi ha incertesa sobre el futur apareix un incentiu per a la reforma. Això és el que ha començat a passar ara. A l’agenda per a les eleccions del 20-D tots els partits, incloent-hi el partit del Govern central, incorporen ara temes com les reformes legals i constitucionals o polítiques socials que fa dos anys no estaven a la seva agenda política.
És la incertesa sobre el futur el que ens fa propensos a l’acord. Tant als individus com als grups polítics. El consens per a la reforma de les regles bàsiques que regulen la vida política i social sorgeix de la incertesa respecte de la posició que tindrem en el futur. Si tenim certesa de la nostra situació futura no tendirem a acords que ens facin perdre una part dels nostres privilegis actuals. Al contrari, quan no estem segurs de si en el futur podrem fer front pel nostre propi compte a situacions d’atur, de malaltia o a l’educació dels nostres fills, ens tornem més raonables. El fet que hi hagi un vel d’ignorància respecte de la nostra situació futura és el que ens fa més assenyats i favorables a acceptar el canvi. Aquest vel d’ignorància sobre el futur és el que va fer possible el contracte social que hi ha al darrere de l’èxit de la transició política espanyola.
Passa el mateix amb els partits polítics. Sota el sistema bipartidista no hi havia vel d’ignorància. L’objectiu del PSOE i del PP era guanyar les eleccions per governar amb majoria. La reforma era una amenaça a aquesta majoria. Ara la ruptura d’aquest bipartidisme en les eleccions europees i municipals ha introduït una incertesa, un vel d’ignorància respecte del futur. Aquesta nova situació és la que, a parer meu, fa que el 20-D sigui una oportunitat única per al canvi polític que Espanya necessita. Un canvi que potser no és suficient per als independentistes de tota la vida, però que pot ser una via de sortida acceptable per a la majoria.