Respectar Hobbes
Arran dels últims esdeveniments cal preguntar per l’àmbit en què, efectivament, té lloc avui dia el debat polític a Catalunya. Durant la campanya, la presidenta del Parlament va proclamar el seu desig de “no voler viure de genolls”. La contundència d’aquesta afirmació, inexplicable fora del context electoral, conté el principal leitmotiv de l’eix nacional-sobiranista. Mentre que resulta gairebé obscè referir-se a la vida a Catalunya amb aquest paràmetre, tenint en compte els dèficits de llibertat efectius en altres llocs, la frase és reveladora del principal impuls, de l’empenta, de l’eix nacional-sobiranista.
Tot i això, el debat polític no només s’organitza actualment al voltant de l’eix llibertat-opressió. L’altre element que el comença a estructurar és el de la seguretat. L’eix dreta-esquerra, com encertadament s’assenyalava en aquestes pàgines
(La Vanguardia, 15/XI/2015, Ll. Moix), és, en aquests moments, menys rellevant. Així, des del punt de vista dels que han celebrat les últimes diades, es percep convicció, un fort sentiment de rightfullness, d’exercici d’un dret inapel·lable.
Fins ara, el predomini de la llibertat ha permès esquivar els dèficits en el procés. Atesa la falta de precisió del projecte, el llibre blanc i altres iniciatives han cobert les aparences, però només han fet que ajornar els interrogants. En el fons s’ha crescut en el que és instrumental: cal treballar primer pel fait accompli i serà l’endemà quan es parli de les estructures o dels dissenys.
El risc en què s’incorre és enorme. Primer, perquè el principal impuls del procés es concentra en la fe. És a dir, a persistir sense garanties. I com que la fe no necessita cap altre suport, si s’esvaeix no és possible restaurar-la. I en segon lloc perquè el procés, inevitablement, és indicatiu d’una manera de fer, i implícitament ja dibuixa possibles escenaris de futur.
Fins fa ben poc, hi havia un acord tàcit sobre la importància del contracte social, sobre el dret de les persones a buscar la felicitat en llibertat. Ara potser ens tocaria rellegir Hobbes, si no amb interès renovat almenys per recordar el sentit que per Hobbes té l’Estat, a saber, el de produir un temor reverencial per evitar el desordre.