Flaixos de bellesa
La fotografia de moda ha estat tan subestimada i bandejada que mai no ha format part d’arxius ni museus
Llums que cavalquen les ombres”. M’hauria agradat escriure-ho originalment, però pertany a Junichiro Tanizaki, que en el seu extraordinari Elogi de l’ombra ens explicava que la bellesa, pels japonesos antics, no era en si mateixa un fet sinó el resultat de la trobada de la llum i la foscor. És el primer que sento en acostar-me a la fotografia de moda: llums avançant com genets fogosos per il·luminar el mentó de la model o perseguir el llamp feble que travessa l’estança fins a posar-se sobre l’abric de pota de gall.
La fotografia de moda ha proporcionat una pell summament atractiva a la història de les societats contemporànies. Relata una posició estètica davant el món que ha anat absorbint de l’esdevenir dels temps i ha transformat la mirada. Després de la Primera Guerra Mundial, les revistes d’estil van començar a substituir els il·lustradors per fotògrafs que van obrir un diàleg amb les avantguardes artístiques. Perseguien composicions que inspiraven una realitat idealitzada, de vegades vorejant el sublim, d’altres transgressora, des del neorealisme a les fantasies oníriques. Gran part dels millors fotògrafs de la història, de Man Ray a Avedon, han participat en el sistema anomenat “editorial de moda”: una ficció creada a partir d’una tendència, una escena i una model, i la conseqüència de la qual pot arribar a traduir-se en més de 300.000 milions de dòlars, com exemplificava el documental The september issue. A principis de segle, Gustav Klimt, acompanyat de la seva parella Emilie Flöge, o Mariano Fortuny i de Madrazo i Pere Casas Abarca inauguraven els vasos comunicants entre canvi social i estètic, així com entre l’art i la moda. L’obra de Casas Abarca (1902) és la primera datada en la col·lecció que ha creat el Museu del Disseny de Barcelona: 464 fotografies de 38 autors, i que es presenta amb la mostra Distinció, un segle de fotografia de moda. No és una exposició més, sinó que serveix per reparar un buit incomprensible: que a Espanya no hi hagués cap col·lecció pública d’aquest gènere.
La fotografia de moda ha estat tan subestimada i bandejada que mai no ha format part d’arxius ni museus, ni tan sols ha aconseguit una casella en la història de la fotografia. Però davant les imatges de Ramon Batlle –pura Bauhaus–, Geynes, Pomés –absolutament modern–, Oriol Maspons (no us perdeu l’àudio de la seva foto d’una model vestida d’alta costura al Born, explicada per a persones amb discapacitat visual); l’aguerrida Juana Biarnés, Antoni Bernad –sempre exquisit–, Ferrater, ara poeta; Outumuro –tan cinematogràfic– o els vigorosos Txema Yeste i Dani Riera, la realitat cavalca entre ombres a fi de convertir l’ordinari en extraordinari; fins i tot al revés.