L’horari no es toca (un infidel)

El que vol l’espanyol és continuar tenint estonetes lliures per pensar què faria si tingués temps lliure

Els amants del progrés a Espanya carreguen contra els horaris i pretenen racionalitzar-los, eufemisme que amaga ganes de fer la guitza al personal i obligar-lo –desproveït ja d’excuses horàries– a recollir-se aviat, sopar a les vuit i conciliar-se, finalment.

Els horaris espanyols són una qüestió misteriosa que mereix llum i transparència, eines de progrés. Ja us avanço la tesi i així us estalvio temps de lectura perquè avui pugueu sopar a les vuit i en família:

–L’horari espanyol, d’aparença irracional, es deu al fet que mig país és infidel i l’altre mig es reserva –il·lusionat– la possibilitat de ser-ho.

Naturalment, el president del Govern del Regne d’Espanya no pot aparèixer davant la nació i deixar-li anar un parell de clatellots:

–Cal dinar en mitja hora i així disposarem de temps per aprendre anglès i sopar a les vuit.

Això seria no conèixer el poble espanyol, que, a cau d’orella, es diria:

–El que vull és continuar tenint estonetes lliures per pensar què faria si tingués temps lliure.

Ja us explico jo el que li agradaria a l’espanyol mitjà si disposés de més temps lliure: viure aventures que li permetessin pronunciar la seva frase favorita quan arribés a casa. –Quin dia que he tingut avui! Es tracta, naturalment, d’una altra mostra del vot ocult. Cap enquestat reconeixerà que prefereix sopar a l’hora que sigui i continuar disposant de marge per a les seves aficions a proclamar vocació conciliadora per dormir vuit hores, sopar sa i esperar que el son li porti unes dosis de felicitat a l’existència.

Racionalitzar els horaris seria un endarreriment que només aportaria insatisfacció a la nació espanyola i és significatiu que cap sobiranista hagi promès “un nou país on se soparà abans de les vuit, com fan tots els pobles democràtics”.

Què guanyarien els espanyols fidels com vostè escurçant el dinar i plegant a les cinc? Arribar abans a casa? Però si les cases a Espanya estan fetes per sortir corrents! Una altra possibilitat suposaria guanyar temps lliure. Vet aquí el drama. Fins i tot el Tato, figura del toreig, s’apuntaria a un gimnàs i Espanya es convertiria en un immens gimnàs on els qui no creuen en l’exercici deambularien, entre màquines diabòliques, dient-se els uns als altres: –I tu què fas aquí? Quant als espanyols infidels, columna vertebral i silenciosa dels nostres horaris, beneficiaris de la coartada del dinar per consumar la seva nefasta afició, es veurien obligats a apuntar-se a classes de ioga, cursos de nigiris o fins i tot tallers d’autoestima –als quals naturalment no assistirien– per poder consumar la seva passió de cinc a vuit i, al final del carrer, arribar a casa a les nou tocades del vespre –la passió, ja se sap– i dir:

–Quin dia que he tingut avui!