Jordi i Gabriel

Jordi és, per descomptat, Jordi de Sant Jordi, el gran poeta valencià, que va néixer el 1399 (o potser l’any següent) i que se’n va anar d’aquest món el 1424. Tot i tenir tan poc temps, va escriure uns quants poemes formidables, de factura i ambició clàssiques. I Gabriel és, naturalment, Gabriel Ferrater, l’intel·lectual polifacètic –i poeta molt influent–, el qual, bé que visqué el doble d’anys que el primer (en concret, entre 1922 i 1972), encara van resultar –aquests anys– massa pocs: cinquanta, ni un de més. Entre l’un i l’altre poeta, s’han escolat cinc segles ben bons.

L’altre dia, preparant una classe sobre el líric valencià, vaig tornar a llegir i a admirar el seu cèlebre Jus lo front port vostra bella semblança, un bellíssim poema d’amor (o de desamor) que en l’adaptació del poeta Carles Duarte per a l’editorial Barcino comença així: “Porto sota el front el vostre bell semblant”. La idea és molt bonica –sublim, de fet–: aquells que duran el cos de Jordi a enterrar s’adonaran (¿meravellats?, ¿esgarrifats?) que, en els seus ulls, ha quedat –gravada– la imatge de la seva estimada, de tant de temps i dedicació com ha invertit contemplant-la. Sé que se n’ha proposat alguna altra interpretació (en què “jus lo front” no es fa equivaldre als ulls, sinó al pensament), però a mi m’agrada més aqueixa. El poema, tot seguit, amplifica la idea: així com un nen resta embadalit davant un retaule ric d’or i ornamentació, el poeta observa, extasiat, la seva dama. Que rematadament bo que arriba a ser, Jordi de Sant Jordi!

Aquests versos me n’han dut al pensament (i als ulls) uns altres de molt coneguts de Ferrater, potser els menys reeixits del de Reus (pel que tenen de traç gruixut): em refereixo als de l’inici de Posseït. La idea és molt bona: algú que s’estima a ell mateix a través d’una altra persona. “Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / trobaran un regust de tu”. (Aquests cucs –tan jocosos, o tan joiosos– m’hi sobren, francament.) La imatge, però, no em sembla gaire diferent de la de Jordi de Sant Jordi.

En un cas i en l’altre, algú que ha estimat fins a l’excés se sent contagiat d’alguna cosa essencial de l’altre, que resta per sempre més unida inextricablement a la seva ànima (pensament, cos, ulls...). Quant a la manera d’expressar-ho, amic lector, cinc-cents anys no passen en va!