Centrifugat d’imatge
Tenim els polítics que ens mereixem. No sé si com a ciutadans amb dret a rebequeria i vot, però indubtablement sí com a espectadors televisius a temps complet. Programàtiques consignes electorals i derives ideològiques a part, i amb la vista posada sempre en el proper 20 de desembre, els candidats de gairebé totes les formacions polítiques sense excepció han passat de la nit al dia de mesurar fins a extrems realment ridículs les seves encotillades intervencions televisives, a deixar-se caure a l’engròs en tot tipus d’exhibicions mediàtiques, ja sigui remenant els malucs a El Hormiguero, cantussejant al salonet walking-démodé de la Campos, suportant estoicament els tercers graus de Risto Mejide, jugant a l’“i tu més” amb Inda i Marhuenda a La Sexta noche, compartint taula, estovalles, didalet i tafaneries amb Bertín Osborne, o enervant els de l’assegurança al costat de Calleja. Tot sigui per l’audiència, que per allò de “pel vot” tampoc no acaba d’estar tan clar com alguns sens dubte voldrien.
La cosa del rentat d’imatge ha arribat a tals extrems, que no m’estranyaria gens que al final els programes es veiessin obligats a incloure el preceptiu cartellet de l’“emplaçament publicitari” cada vegada que el candidat de torn aparegui en pantalla intentant-nos vendre la seva cara més amable, humana i domèsticament correcta. Encara que n’hi haurà molts que pensin que això són coses de la “nova política”, a mi em fa l’efecte que tot això en realitat té més a veure amb la nova telebotiga, excèntric aparador al qual un es pot enganxar merament per morbo més enllà que al final acabi sense comprar ni un trist allargador de penis.
Pel tub (catòdic i gens protestant) han passat ja, entre molts d’altres, Pablo “no sense el meu guitarrot” Iglesias, Pedro “no em crec ni jo” Sánchez, Soraya “tot s’hi val” Sáenz de Santamaría, o, només faltaria, Albert “do de la ubiqüitat” Rivera (dilluns passat, a Els matins de TV3, el mateix Francesc-Marc Álvaro va assegurar haver vist la seva cara quan posava la rentadora). Malgrat el seu ja mític cameo
Els programes haurien d’incloure el cartellet d“emplaçament publicitari” quan el candidat de torn aparegui en pantalla
amb dret a frase en la pretèrita Jacinto Durante, representante, el que encara continua resistint-se a passejar-se televisivament parlant és el nostre president, el sempre desconcertant per defecte Mariano Rajoy. Deu ser que més enllà del parell de canyes que va prendre al costat de la Quintana, i del que pugui passar aquesta nit al de Bertín, el pobre encara no ha trobat un programa que estigui realment a la seva altura.
Penso jo que, posats a aprofitar la banalitzable conjuntura, el líder del PP bé podria passar per tots aquells platós pels quals els seus més immediats competidors encara no han tret el cap. A mi almenys em faria molta il·lusió veure’l repartint uns més que merescuts clatellots al Pequeños gigantes de Telecinco, o intermediant a la gallega en el sempre a punt per a la tragèdia Hermano Mayor de Cuatro, o marcant-se una imitació de Manolo “el del bombo” a Tu cara me suena d’Antena 3, o donant-ho tot com el campió que és en aquests combats al
Pasapalabra (comença per e: “Europea?”). Que de programes per intervenir-hi no en falten, precisament.