Memòria de les tradicions
Escriptor, director de televisió, guionista de cinema, però, sobretot, el gran impulsor del documental etnogràfic a Espanya. Pío Caro Baroja, nebot de l’escriptor i germà d’un altre referent cultural com va ser Julio Caro Baroja, ha mort a la localitat malaguenya de Churriana, on vivia gran part de l’any i alternava amb les seves estades a Vera de Bidasoa, feu tradicional dels Baroja.
La seva filla Carmen el defineix com “una persona alegre, vital, entusiasmada per l’entorn, vividor i afectuós”. Pío Caro Baroja sempre tenia algun projecte al cap, però com que els últims anys la bronquitis no li permetia dur-los a terme, es va dedicar a escriure guions de cinema “per pura diversió”.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Madrid, poc després va marxar a Mèxic, on va entrar per primera vegada en contacte amb el mitjà audiovisual, inicialment com a crític de cinema i més tard com a documentalista. Pío Caro Baroja sempre explicava l’anècdota d’en Benito, un sefardita que havia hagut d’escapar-se d’Espanya durant la Guerra, que a la seva arribada a Mèxic li va gastar una broma en assegurar a un periodista del diari Novedades que “Caro Baroja arribaria a Mèxic becat pel Govern franquista per estudiar cinema”, cosa que en aquells moments no era precisament la millor carta de presentació en un país molt influït per l’exili republicà.
Després de la mort del seu oncle, va tornar a Espanya i a partir de llavors, amb el seu germà Julio, es va dedicar a documentar les festes tradicionals a Espanya, primer per a l’antic nodo i després per a Televisió Espanyola. Quan Fraga Iribarne, llavors ministre de Turisme, va veure una sèrie de tres documentals titulats Para conocer España, va trucar a TVE perquè contractessin els germans Caro Baroja. Allà van portar a l’antena més de 50 programes de Conozca usted España, que es van fer enormement populars. Als seus documentals va gravar costums que ell i el seu germà consideraven que estaven camí de desaparèixer, com el carnaval de Lanz, a Navarra, i que gràcies a ells van tornar a ressorgir amb força extraordinària.
Autor de llibres com El gachupín, En busca de la juventud perdida o el volum de memòries que va titular La barca de Caronte, Pío Caro Baroja també es va encarregar de dirigir l’editorial que havia fundat el seu pare, l’editor Caro Raggio, una de les seves grans aventures. I va marxar a viure a la província de Màlaga, especialment després de la mort del seu germà Julio, fa vint anys, al casalot familiar d’Itzea, a Navarra. Els seus pulmons ja necessitaven llavors l’escalfor del sud.
L’amistat que els Caro Baroja van mantenir amb Gerald Brenan els va portar a adquirir el cortijo El Carambuco a Churriana, on l’escriptor anglès va passar els últims anys de la seva vida. Va ser Brenan qui va insistir que ho fessin i, a canvi, Pío Caro Baroja va lluitar els últims anys perquè l’habitatge de Brenan a la localitat malaguenya es convertís en un lloc d’estudi i d’intercanvi entre els joves creadors que arribaven a Andalusia, bé de pas o bé per arrelar-hi.
Home abocat en els records i les tradicions, no veia bé, tot i això, tornar a la memòria històrica de la Guerra i l’exili. “Si hem de recordar constantment el milió de morts i els assassinats dels dos bàndols, el millor que podem fer és oblidar”, assegurava l’any 2008.
Ateu confés, part de les seves cendres reposaran al cortijo d’El Carambuco i una altra part a la casa familiar dels Baroja a Itzea.