Enric Calpena publica la història de Barcelona en format de biografia
Bàrcino, Barchinona, Barxiluna, Barcelona... diferents noms per a una ciutat que durant dos mil anys s’ha forjat una ànima pròpia, “una ànima que ha nascut d’una història diversa i conflictiva”. Una ciutat sobre la qual ara el periodista i historiador Enric Calpena publica Barcelona. Una biografia (Edicions 62), un treball de 832 pàgines per recórrer aquest fil invisible que ha enllaçat els seus habitants al llarg dels temps.
Calpena ha intentat unir dues virtuts que no sempre coincideixen en la història, que un relat sigui rigorós i divulgatiu. D’una banda, assegura que ha buidat fins a tres-cents llibres d’història de la ciutat i, de l’altra, que no ha dubtat a recórrer a l’anècdota, la llegenda o el comentari irònic per explicar aspectes de la vida quotidiana.
El llibre s’inicia amb una declaració d’amor cap a Barcelona, de la qual destaca la seva capacitat de seducció envers els forasters i la seva heterogeneïtat, malgrat no disposar de la monumentalitat de París o del cosmopolitisme de Londres.
Aquesta biografia en clau didàctica comença en els primers pobladors neolítics que van poblar uns boscos situats al costat del mar. Les restes trobades sota el carrer Sant Pau o en una pedrera del Morrot ens situen set mil anys enrere. Com a detall curiós, al barri de les Corts, a la plaça de la Concòrdia, s’han trobat restes d’hipopòtams; a Horta i Pedralbes, d’elefants, i a Gràcia, de rinoceronts. Era una època en què el mar penetrava fins al que avui és l’Eixample i els voltants de la plaça de Sant Jaume formaven una península que entrava al mar, era el mont Tàber. Però els primers pobladors reals són els ibers, els que van crear Laie i Barkeno, encara que la primera gran civilització correspon als romans amb Bàrcino (les restes de la muralla i del temple dedicat a August en són les empremtes més rellevants). Després d’ells vindran els visigots, els musulmans (que romandran uns 80 anys a Medina Barxiluna), els francs... Calpena explica també que el que podria considerar-se com la Catalunya independent a final del segle X va arribar per la desídia o impotència dels reis francs respecte als comtats del sud, més que per una estratègia política o una acció èpica.
El llibre reconstrueix la ciutat que va creixent al pla, a prop del mar, entre dues rieres, que circulen per on avui passen la Rambla i la Via Laietana, i que els ciutadans coneixeran amb dos noms relacionats també amb l’ús que se’ls
Bàrcino, Barchinona, Barxiluna o Barcelona, la ciutat té una ànima que es construeix des de l’heterogeneïtat
donava: Cagalell i Merdançar.
L’interès d’aquesta biografia rau que aborda també la quotidianitat: l’escàndol del rei Ramon Berenguer que va deixar embarassada la dona del comte de Tolosa; les col·lectes de les ordes mendicants per pagar prostitutes als presos; les polèmiques estètiques pels arbres de la Rambla al segle XVIII... Unes històries que perviuen amb els grans esdeveniments com l’assalt d’Almansor el 985, la pesta negra (que es va emportar una cinquena part dels habitants), la matança de jueus del 1391, el Consell de Cent, la guerra del 1714, les exposicions universals, Cerdà i Gaudí, la Setmana Tràgica, la guerra civil... fins arribar als Jocs Olímpics (potser en la llista s’hi troba a faltar un capítol pel Barça).
Una història que l’autor resumeix assenyalant que des de sempre “Barcelona se sent capital d’un Estat i, tècnicament, no ho és”.