Les cicatrius de l’explotació laboral
Im Heung-soon exhibeix a Àngels Barcelona ‘Factory complex’, que li va valer el Lleó de Plata a la Biennal de Venècia
Artista i cineasta, Im Heung-soon va néixer fa 46 anys a Dapsini, un barri pobre situat en un turó de Seül, als carrers del qual va créixer fent esport i jugant amb els seus amics. La seva mare, obrera en una fàbrica tèxtil durant l’etapa de la feina intensiva, no va poder costejar-li classes particulars ni activitats extraescolars, imprescindible salconduit al país asiàtic per a una vida millor, però li va donar un consell definitiu i va donar suport en silenci als seus reptes creatius: “La vida és teva, viu-la com vulguis”. Im Heung-soon ho recordava no fa gaire a Venècia, quan el jurat de l’última Biennale li concedia el seu Lleó de Plata al millor artista novell per Factory complex , un llargmetratge documental sobre les brutals condicions laborals de les dones al continent asiàtic.
Factory complex s’exposa ara per primera vegada a Europa a la galeria Àngels Barcelona amb Reincamation, una videoinstal·lació a dues pantalles sobre el dany psicològic de les dones que han viscut la guerra, les cicatrius que persisteixen quan desapareixen les armes, ja siguin a causa dels abusos sexuals que van patir al Vietnam les vedets que actuaven per als soldats sud-coreans o les supervivents de la guerra entre l’Iran i l’Iraq. “Vull fer costat aquestes dones, protegirles, fer visible la seva situació. En la història de les lluites laborals i de les guerres sempre han estat fora, la seva història no existeix”, explicava ahir l’artista, que va ser pintor i videoartista abans d’involucrarse en projectes d’art públic en comunitat i finalment emprendre un camí propi en un terreny borrós entre el documental i la ficció.
El treball d’Im Heung-soon s’ha exhibit fora de Corea en museus com la Tate i el MoMA PS1 i biennals com Xarjah i Venècia, però mai fins ara havia volgut exposar en una galeria. El punt se l’ha anotat Àngels Barcelona, un dels seus artistes, el desaparegut Harun Farocki, també havia indagat l’alienació de les societats industrialitzades en peces com Workers leaving
the factory. A Factory complex , el creador coreà desenterra la memòria històrica de les heroïnes que a partir dels anys setanta –moment en què el seu país emergeix com un territori competitiu gràcies a l’explotació dels treballadors– es van enfrontar a represàlies quan van voler organitzar-se: els seus mateixos companys els llançaven galledes d’excrements. I sobretot parla amb les dones d’avui: empleades
El documental de l’artista coreà indaga les brutals condicions laborals de la dona als països asiàtics
d’un call center que sangloten davant de la càmera (“no faig res més que treballar i continuo sent pobre”), caixeres de supermercat obligades a menjar a terra o hostesses de Korean Air “humiliades” fins al límit del que és suportable en veure’s forçades a atendre els passatgers assegudes a la gatzoneta, forçades en postures impossibles que provoquen bromes contínues del passatge. Testimonis que provoquen un nus a la gola i que l’artista combina amb escenes poètiques, com la jove que camina amb els ulls embenats dalt d’un terrat o les dones que s’abracen amb els caps tapats com Els amants de Magritte.