Dues òperes en què no mor ningú
Els que estimem l’òpera com a màxima creació artística de la nostra cultura hem quedat entusiasmats amb aquesta programació dels Amics de l’Òpera de Sabadell dirigits per Mirna Lacambra, en el seu programa de final d’any, que és el que no volta per Catalunya, i és llàstima, perquè ens ha ofert un magnífic programa doble que va d’un extrem a l’altre del repertori:
La serva padrona, de Pergolesi (1733), la creació més antiga que s’ha presentat mai a Sabadell, i una joia del segle XX, Il segreto di
Susanna, del massa poc conegut Ermanno Wolf-Ferrari, que curiosament té força a veure amb l’obra pergolesiana perquè té un format idèntic, soprano-baix-baríton i criat mut. Amb una producció molt cuidada de Carles Ortiz i escenografia de Jordi Galobart, la doble funció ha estat realçada per la magnífica tasca de l’Orquestra Simfònica del Vallès, hàbilment conduïda pel sabadellenc Santiago Serrate, un director que sens dubte aspira merescudament a ser profeta a la seva terra, pels matisos que va saber treure a les dues obres, especialment la de WolfFerrari, plena de subtileses instrumentals que embolcallen la divertida història d’una casada recent que té un secret: fuma d’amagat del marit.
En la primera obra, un clàssic dels orígens de l’òpera bufa napolitana, Sabadell ha tingut el luxe de la soprano lleugera Sara Blanch, que no fa gaire es va destacar amb aquest mateix títol a l’Òpera de Sarrià, i que ha repetit la seva actuació impecable vocal i escènica, acompanyada de Juan Carlos Esteve, un baix in crescendo que ha fet amb una gran solvència el paper del calçasses de l’Uberto, que finalment s’acaba casant amb la minyona. El criat Vespone (que no canta) ens l’ha fet amb una gran agilitat i vis còmica el que habitualment veiem com a director d’escena, Miquel Górriz, que també ha cantat l’altre criat mut de l’òpera de Wolf Ferrari, creant-hi un personatge ben diferent: el Sante, que ranqueja penosament fins que es destapa ballant per l’escenari quan els amos no el veuen. Els amos no podien ser millors en els seus papers: Beatriz Jiménez fent de muller enamorada però fumadora compulsiva, amb una veu fresca i flexible i una actuació molt convincent, i Enric Martínez Castignani, que, amb una veu poderosa, ha donat uns tons gairebé de Scarpia en els seus brots de gelosia quan s’imagina que l’olor del tabac procedeix d’un amant amagat de la seva jove esposa. Si haguéssim de qualificar acadèmicament aquest programa de Sabadell no vacil·laríem a dedicar-li una matrícula d’honor.