Vital i humana
Hi ha una bona història abans de Pau Casals, i certament després. L’empremta de Casals va prenent cos en el panorama musical dels nostres dies a Catalunya, tant per l’existència de molt bons instrumentistes com per la seva presència en cicles, enregistraments i llibres. Hem de comentar en un espai adequat el molt recent llibre de Josep Bassal i Jaime Tortella Historia del violonchelo en Cataluña (St. Cugat, Ed. Arpegio, 2015), que mereix especial atenció. Hi proposen aspectes rellevants de l’instrument entre el segle XVIII i el XX, amb novetats de gran interès. I paral·lelament hi ha intèrprets que ja ens estan donant a conèixer algunes d’aquestes músiques, particularment les del segle XVIII, casos de Josetxu Obregón o de la tasca que desenvolupa el jove violoncel·lista Guillermo Turina, especialitzat també en músiques del barroc.
Turina, besnét del gran compositor, va presentar al costat de dos violinistes que integren el grup Els Músics de l’Arxiduc, peces de cambra que sonaven al Palau Reial a Barcelona, en temps del pretendent dels Àustries. Obres de Giuseppe Porsile, d’Angelo Ragazzi, Nicola Matteis i especialment de Francesco Supriano, un especialista en el violoncel que va deixar un important mètode per a l’instrument. Tots aquests músics d’aquesta cort efímera van coincidir en aquella Barcelona de començaments del segle XVIII amb –entre d’altres– el mestre de capella de la Catedral Francesc Valls. Poc després començarien a actuar en aquesta ciutat el lutier Joan Guillamí i el violoncel·lista Pau Vidal. El recital d’aquests Músics de l’Arxiduc va incloure entre altres obres d’interès una partitura conservada al Monestir de Montserrat, inèdita, que porta la indicació Sonata de Regazzi, també una versió del Cant dels ocells d’aquells temps per a violoncel, i diverses peces de cambra dels esmentats. Molt bon treball d’interpretació, cuidada ornamentació i musicalitat. El risc de la filologia musical és caure en mostres de museu inanimades, però en aquest cas aquests joves intèrprets –acompanyats d’una agradable introducció del trompista i estudiós Pepe Reche– van fer una música molt propera a com es feia en aquells salons cortesans, vital i humana.