El sector de la música en directe exigeix a l’Ajuntament llibertat d’acció
Assegura que les normes sobre els locals asfixien la música en directe barcelonina
Des de l’arribada del nou equip gestor a l’Ajuntament barceloní, en el món cultural local s’han obert una gran quantitat d’expectatives, i el de la música popular és un dels més sensibilitzats. I dins d’aquest sector, la música que s’ofereix i es consumeix en directe és la zona més sensibilitzada, per totes les dificultats que té per desenvolupar-se, des de legislatives, normatives (tècniques, d’ordre públic) fins a les de percepció pública, ciutadana.
El pas dels mesos ha fet que s’hagi escampat en alguns àmbits del sector inquietud i incertesa, i per, entre d’altres, aquest motiu abans-d’ahir el CCCB va acollir el debat “Barcelona i les polítiques culturals per a la música en directe”. La sala del mirador es va omplir i pràcticament no va faltar ningú dels que tenen alguna cosa ha de dir en el món musical de la ciutat, especialment el de la música que afecta sales de petit i mitjà format, però també les altres (NeoSala, de Doctor Music: “He vist passar alcaldes, consellers i d’altres, i em fa la sensació que la música, excepte la clàssica i l’òpera, sempre ha estat aquí la més oblidada”). Van anar-hi programadors, promotors, gestors, músics, periodistes, activistes i polítics, com Berta Sureda, comissionada municipal de Cultura, que encara que no va ser a l’estrada dels principals participants, va ocupar un lloc destacat a la fila 0. “No sé si el sector està desestructurat, però sí que sé que hi ha una única veu que diu: ‘Deixeu-nos fer música’. Sé que hi ha moltíssimes traves administratives i problemàtiques tècniques, però resoldre tot això és un procés lentíssim. encara que el canvi de normativa és un procés que es preveu lent, els experts que treballen amb nosaltres són optimistes. Fins que això no passi el que ara volem és treballar en el dia a dia”. Aquest va ser aproximadament l’eix principal de la seva argumentació, que hauria hagut d’estar completada per l’altra part municipal més determinant –absent en el debat–, la Guàrdia Urbana, que és la que executa la normativa que té nombroses locals de petit format que ofereixen música en directe en un estat d’etern nerviosisme.
Al seu lloc, nombrosos interventors es van recrear amb qüestions de matís, d’interessos gremials o d’unes generalitats hermètiques: “després de trenta anys de música en directe el model no funcionarà perquè hi ha conflictes que són inherents” (Quimantú Segura, director de La Bàscula); “la música popular en aquest país l’han llançat els promotors privats, i són ells els que han creat un sector que produeix moltíssims diners” (Tito Ramoneda, The Project).
Encara que generalitzadora, una frase d’Anna Sardà (de l’equip organitzador del PopArb) va ser el teló de fons del que es va estar parlant durant unes dues hores, en què es van deixar molts temes al tinter: “La música en directe és una cosa inevitable , i l’objectiu és que no sigui una cosa invisible”. En el camp de la pràctica concreta, Miquel Cabal (de l’Heliogàbal, de Gràcia) va recordar una altra essencialitat en dir que “les sales petites que treballem en barris contribuïm a crear un teixit social en aquest barri i després a la ciutat”. Va ser ell qui va suggerir una cosa que era en la ment de tots: “Cal tractar cada cas de sala de manera diferent i específica: la regularització d’una llicència concreta, aprovar un festival, permetre l’obertura segons el context espacial i ciutadà de cada barri. No es pot aplicar una normativa general per a casos que són molt diferents”.
En el seu conegut pragmatisme realista, Carmen Zapata (gerent de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya, ASACC) va sentenciar que “les subvencions no és la qüestió principal, sinó que no que ens deixen treballar tranquils” o que “no renuncio al traspàs de competències d’Interior a Cultura a la Generalitat pel bé de la música en directe”. El gran dinamitzador del debat, amb tot, va ser Lluís Cabrera, històric del Taller de Músics i incansable agitador cultural , que va deixar anar només d’entrada: “La música en directe existeix en aquesta ciutat perquè la Guàrdia Urbana treballi i perquè els veïns siguin protagonistes” i va recordar que “hi ha altres sectors culturals, com els teatres de petit format, com La Seca o la Beckett, que tenen un tracte de favor que amb nosaltres mai no tindrien. Seguríssim”
Cultura diu que és receptiva a la petició, però assegura que el procés de canvi normatiu és molt lent Neo Sala, de Doctor Music: “La música, excepte la clàssica i l’òpera, sempre ha estat aquí la més oblidada”