Fatima i l’art
Què fa que una gran institució museística cedeixi un dels seus quadres més carismàtics per una exposició temporal? Quan aquesta exposició és monogràfica sobre l’artista reclamat és fàcil de respondre. Però no ho és tant quan es tracta d’exposicions temàtiques, en què l’obra en qüestió s’ha d’introduir en un recorregut més general. En aquests casos el museu d’origen s’ho mira amb lupa, per tal d’estar ben segur que el discurs de l’exposició val la pena i que l’obra reclamada hi troba el seu lloc natural.
Quan l’escriptora marroquina Fatima Mernissi, que va morir abans d’ahir, preparava l’exposició Fantasies de l’harem, tenia molt clar que necessitava com a mínim dos quadres essencials de la pintura occidental per poder expressar-se, i tots dos li van ser concedits: el Metropolitan va deixar l’Odalisca en grisaille d’Ingres (que aquests dies s’exposa a Madrid) i el Centre Pompidou l’Odalisca de Matisse. La petició de Mernissi es basava en la necessitat de demostrar que aquests dos quadres es podien veure sota una llum diferent de com s’havien exposat sempre, i aquesta diferència va ser el criteri fonamental que va convèncer els conservadors que havien de decidir prestar-les. En el cas del quadre d’Ingres, Mernissi defensava que el que traspuava no era una evocació oriental d’un cos femení, sinó simplement l’ideal de dona que el pintor
L’artista pintava el seu propi desig i no li importava gaire la situació real en què es trobaven les dones
tenia: una dona nua, bella, immòbil i callada. En aquest sentit la referència orientalista li permetia dissimular aquell desig voyeur com si fos una aportació realista. El cas del quadre de Matisse encara era més sagnant, perquè quan el pintor va retratar la seva odalisca ajaguda al llit, ja hi estava havent un important moviment que va permetre a les dones turques entrar al Parlament. La comparació entre les dues situacions feia encara més visible que l’artista pintava el seu propi desig, sense importar-li massa la situació real en què es trobaven les dones. És simple, però des d’aquell moment ja no pots veure aquests quadres de la mateixa manera.
Per accentuar aquest contrast amb l’imaginari occidental que fantasieja sobre l’harem, Mernissi va introduir una figura alternativa, una de les llegendàries heroïnes perses, la jove Xirin, representada en algunes miniatures com una dona activa, caçadora, enamorada i passional, totalment allunyada, per tant, de l’ideal femení evocat pels pintors occidentals. Reprenent el fil d’aquesta relació amb el personatge de Xirin, és molt significatiu que Abbas Kiarostami decidís convertir-la en protagonista d’una pel·lícula que més d’un centenar d’actrius estan veient en un cinema de Teheran. En el film de Kiarostami només sentim el so de la pel·lícula, que ens hem d’imaginar a través dels rostres emocionats de les actrius que es confronten a la seva visió. D’aquesta manera es produeix la transferència final que Fatima Mernissi hauria volgut: contra el model invertit d’Ingres i Matisse, Xirin representa una altra feminitat possible, reivindicada per les dones iranianes actuals.