Ni plans ni pernils

Aquest any la publicitat que en aquesta època sol martellejar els estalviadors sobre la necessitat de fer-se un pla de pensions sembla haver baixat. Recordo els anys en què s’oferien pernils. És cert que hi ha menys entitats financeres, però també ho és que el mercat continua sent el mateix, repartit entre menys. Tampoc no es pot oblidar que si en algun lloc tindria raó de ser una campanya seria a Catalunya. No en va, un de cada cinc catalans té subscrit un pla de pensions individual i aquest milió i mig de persones tenen un patrimoni total invertit en aquest instrument financer de 12.500 milions d’euros. Això fa que sigui la comunitat amb més partícips en plans i la segona, darrere de Madrid, en volum global de patrimoni, segons dades d’Inverco.

El cert és que gent del sector comenta que aquest any “hi ha poc ambient entre els estalviadors” i que pot estar pesant la reforma del 2014 en la qual es va retallar l’aportació des dels 10.000 euros (12.500 en els més grans de 50 anys) als 8.000 actuals i, per descomptat, l’atractiu minvant dels tipus d’interès. “La gent demana plans de renda mixta, ja que en els de renda fixa la rendibilitat és nul·la. Això sí, actua amb summa prudència”, es diu. D’altra banda, des que el govern Zapatero es va carregar els seus avantatges fiscals amb l’excusa que eren per a “rics” (el patrimoni mitjà per partícip a Catalunya és de 8.000 euros!) s’han anat esllanguint com a producte financer. Una contradicció flagrant amb una realitat que apunta a unes pensions que comencen a caminar amb crosses i s’hauria d’incentivar aquest tipus d’estalvi per complementar-les.