Cameron obté el suport del Parlament per afegir-se als bombardejos a Síria
El primer ministre britànic justifica els atacs adduint l’amenaça que representa l’Estat Islàmic per a Londres i per a l’estil de vida occidental
Amb el suport de força diputats laboristes i el rebuig d’alguns de les files conservadores, el primer ministre britànic, David Cameron, va obtenir ahir un ampli plàcet de la Cambra dels Comuns (397 vots favorables davant 223 contraris) per sumar el Regne Unit a la guerra contra l’Estat Islàmic. Els caces britànics s’afegiran als bombardejos a Síria.
No s’ha d’infravalorar mai la importància d’una guerra per a un polític. Tony Blair va tenir la seva a l’Iraq, seduït per l’aurèola de poder que dóna anar a Camp David com un germà d’armes. José María Aznar va moure cel i terra per sortir a la foto de les Açores. Els presidents nord-americans les busquen amb afany, malgrat les lliçons del Vietnam, i els russos, malgrat el desastre de l’Afganistan. Els francesos encara paguen els pecats d’Algèria. I ara David Cameron també en té una.
Després d’un debat d’onze hores aferrissades a la Cambra dels Comuns, amb alguns conservadors parlant en contra dels bombardejos a Síria i molts laboristes a favor, la moció del Govern va ser aprovada rotundament, amb més de 350 vots a favor i 223 en contra, entre ells 67 diputats del Labour. Els bombardejos a posicions de l’Estat Islàmic a Al-Raqqa i voltants començaran de manera imminent.
Cameron, com ja fa temps que fa, va justificar els atacs per la necessitat de fer front a l’Estat Islàmic i l’amenaça que significa per al
way of life occidental, en què cada vegada és de manera més nítida una guerra de civilitzacions. Però, en realitat, com ressalten molts experts, l’important per ell és que el Regne Unit tingui presència en un conflicte al qual ja s’han apuntat els EUA, Rússia i França, també membres del Consell de Seguretat de l’ONU amb dret de veto; que Londres –perdut el seu imperi– continuï sent percebut com un poder fàctic, que faci costat als amics i aliats en comptes d’escapolir-se, que utilitzi les seves armes, perquè és per això que en té i s’hi gasta una fortuna malgrat l’austeritat.
L’Afganistan, l’Iraq, Líbia, ara Síria... Batalles sense un final feliç possible, en territori desconegut, sense una estratègia definida, que propicien el caos. Blair es va lliurar a Bush el 2003 fins al punt de mentir al Parlament sobre l’existència d’armes de destrucció massiva i l’amenaça que míssils atòmics de Saddam Hussein arribessin a territori britànic en menys de 45 minuts, cosa que sembrava la llavor de la seva pròpia ruïna. Dos anys
ARGUMENTS BEL·LICISTES Londres és un blanc de l’Estat Islàmic, que amenaça l’estil de vida occidental ARGUMENTS PACIFISTES El conflicte no es pot guanyar sense tropes de terra i un acord per substituir Al-Assad
després van arribar els atemptats terroristes del 7-J a Londres (que potser haurien passat de tota manera, o potser no). I ara, passat prou temps perquè les lliçons de la història puguin ser impunement ignorades i amb els atemptats de París frescos en la memòria, Cameron involucra el Regne Unit en el conflicte de Síria assegurant que en aquest país hi ha un exèrcit de 70.000 soldats “moderats” (què pot tenir de moderat un individu que va pel desert amb un kalàixnikov?) disposats a ocupar el territori que deixi vacant l’Estat Islàmic.
El primer ministre no va saber com respondre, en el debat, a les preguntes sobre la composició exacta d’aquesta complexa amalgama de grups, kurds i no kurds, de diverses denominacions més o menys radicals, i que tenen la prioritat fonamental d’enderrocar el president Baixar al-Assad, però que senten tant odi per ell com per Londres i Washington, i no subscriuen ni de bon tros l’agenda política d’Occident. Si ja és una tasca de titans que la CUP i Junts pel Sí es posin d’acord per escollir un
president de la Generalitat, que totes aquestes formacions amb ideologies i interessos diversos acceptin un futur comú per a Síria és gairebé impossible, bombes o no bombes.
Malgrat la humiliació que diversos membres destacats del seu gabinet donessin suport a Cameron, el líder laborista Jeremy Corbyn es va aguantar ferm i va despullar de manera coherent els arguments a favor de la guerra, igual com al seu dia, des dels més modestos bancs de l’oposició, va fer amb la de l’Iraq: la dubtosa legalitat dels atacs, el poc èmfasi en una solució política, l’absència d’un pla d’ajuda humanitària i, sobretot, la falta de soldats d’infanteria, ja siguin sirians, britànics, francesos o nordamericans. Perquè els mateixos generals del Ministeri de Defensa admeten que sense ells no hi pot haver victòria, que amb els drons i els caces no n’hi ha prou.
Per començar, Corbyn va oferir a Cameron l’oportunitat de retractar-se de l’afirmació que els qui votessin en contra dels bombardejos serien “simpatitzants dels terroristes”. El primer ministre es va quedar mut i impassible al seu escó mentre passaven els segons. I quan va arribar el seu torn de paraula es va limitar a denunciar aquests “monstres medievals que violen les dones, es confabulen per radicalitzar els nostres fills i assassinen musulmans i no musulmans igualment”. “La pregunta –va dir– és si fem costat als nostres aliats per combatre els que ens degraden i ens destrueixen, i els perseguim allà on s’amaguen, o ens quedem de braços plegats”.
La immensa majoria de conservadors, els liberaldemòcrates i el DUP nord-irlandès van parlar (i van votar) a favor dels atacs, mentre que la totalitat dels nacionalistes escocesos i 67 de 219 laboristes ho van fer en contra, malgrat les pressions de Corbyn. “Sembla mentida que hi hagi els qui no han après les lliçons de tots els conflictes de l’Orient Mitjà en què ens hem ficat de cap des dels temps de Lawrence d’Aràbia sense calcular les seves conseqüències”, va assenyalar Angus Robertson, de l’SNP.
Dotze anys després, la coreografia i els arguments de Cameron amb la guerra de Síria són els mateixos que la de Blair amb l’Iraq. El que han canviat són les formes, i l’ús de les xarxes socials per desqualificar els que no pensen igual. Perquè el Govern denunciï els pacifistes com a mals patriotes. I perquè els partidaris d’atacar rebin amenaces i fotos de nens morts. La majoria dels britànics estan en contra dels bombardejos, però hi ha coses que no canvien. La seva voluntat, ara igual que llavors, serà ignorada.