Una visió portuguesa
Gabriel Magalhães fa una lectura de la realitat catalana vista a través de les seves pròpies experiències i la imatge que el país projecta entre els estats veïns: “El català és tot un especialista en horitzons, siguin culturals, comercials o d’altra mena. Josep Pla ho explica molt bé quan, a El quadern
gris, descriu el dinamisme mental de la ciutat de Barcelona. I, sempre que en aquest horitzó s’aixeca l’ombra d’una borrasca contra la identitat nacional, es disparen les sirenes de la inquietud.”
É s veritat que a una part d’Espanya li ha agradat col·leccionar prejudicis contra Catalunya. Una col·lecció que inclou cromos com el de la garreperia o el del fanatisme lingüístic. Tots els que coneixem alguna cosa del món català sabem com d’injustes són aquestes etiquetes. Però també resulta innegable que, com afirma Julián Marías a Consideración de Cataluña –una obra molt interessant, el coneixement de la qual dec al meu amic Miquel Escudero–, normalment els catalans no se saben explicar amb eficàcia cap a l’exterior. En aquest article intentaré plantejar com és Catalunya vista des de dins, quan hi sóc, i com la veig des de fora, quan sóc a Portugal. Dues mirades sobreposades: una al microscopi, viscuda en proximitat, i una altra utilitzant el telescopi de ser portuguès.
Quan un viatja a Catalunya s’adona que aquest admirable món llevantí constitueix, entre altres coses, un sistema d’alarmes que s’activen amb facilitat. El català és tot un especialista en horitzons, siguin culturals, comercials o d’un altre tipus. Josep Pla ho explica molt bé quan, a El
quadern gris, descriu el dinamisme mental de la ciutat de Barcelona. I, sempre que en aquest horitzó s’aixeca l’ombra d’una borrasca contra la identitat nacional, es disparen les sirenes de la inquietud. Aleshores es desencadena un diluvi de debats, de converses que analitzen en detall els temuts cataclismes que s’esbossen en la línia de l’avenir.
No m’estranya: Portugal també funciona com un sistema d’alarmes. En això som molt semblants. Quan un català i un portuguès es troben, sempre tindran tema de conversa si saben compartir les seves respectives inquietuds nacionals. Diguem que aquest sistema de seguretat obsessiu és propi de les cultures que no se senten del tot fermes. Vaixells fràgils amb una tripulació que, per tant, sempre es manté molt atenta, vigilant en tot moment els mars del futur, cosa que es pot fer des de la proa d’un llagut o des de la cofa del masteler d’una caravel·la portuguesa.
Tot i així, quan la borrasca es concreta i s’engeganteix, quan ja se senten els cops del vent a les veles, la reacció del català i del portuguès és diferent. El lusità actua i, a més a més, es refugia a la bodega dels seus somnis. Contràriament, el català actua, actua de nou i torna a actuar. Així doncs, Catalunya funciona com una cultura pragmàtica que es defensa a través de la iniciativa constant i d’una organització impecable. Europa ho ha vist en les Diades d’aquests últims anys. Al llagut molta gent es mou, i ho fa coordinadament.
Entrem, a continuació, en una tercera fase: davant els perills que envolten el vaixell de la seva identitat, el català sent la necessitat absoluta de fer un gest decisiu, una cosa que dissipi tots els dubtes sobre la seva ferma determinació i el seu sincer patriotisme. Una actitud rotunda, que també és una mica sacrificial. Això es va manifestar, per exemple, en les declaracions que un polític català va fer, a punt de plorar. Val a dir, sincerament, que quan s’entra en aquesta tercera etapa, l’europeu comença a no entendre res.
Crec que, en aquesta urgència d’una decisió concloent, hi ha un gran patriotisme, un gran amor a Catalunya, però també una inseguretat malaltissa. Una inseguretat que, per calmar-se a si mateixa, busca un extrem que l’alliberi dels seus dubtes. Però aquest extrem, que pot ser la solució d’un dilema íntim, sentimental, potser no és el més adequat: el millor per al país.
Perquè Catalunya és, amic lector, molt més que un llagut. S’entén que la gent de vegades s’asseu en una embarcació fràgil: hi ha tot un passat que ho justifica. I s’entén que les alarmes nacionals, que es disparen amb tanta freqüència, creïn un neguit considerable en la ciutadania. Però el present, la realitat actual de Catalunya, el que un veu des de Portugal o des d’un altre país d’Europa, no es correspon amb aquest llagut: s’assembla més aviat a un creuer luxós, d’aquests que atraquen als molls de Barcelona. I resulta una mica estrany veure aquest creuer majestuós fent maniobres perilloses, desesperades davant els xàfecs del moment present.
Amb això de “xàfecs” no nego totes les raons que tenen els catalans per plantar cara a un centralisme que recentment ha intentat minvar aspectes importants de la cultura que va generar Gaudí. Però, sisplau, no deixin que els entri en l’ànima el pessigolleig dels kamikazes.
Perquè vostès tenen poders que, aparentment, desconeixen: una de les grans metròpolis del planeta, una bonica llengua, que ara està en expansió, una cultura exquisida, amb una edat mitjana fabulosa i una contemporaneïtat vibrant. I, a més a més, hi ha l’admirable vàlua de la gent catalana. Des d’aquesta grandesa real –no estic inventant res–, considerin els problemes presents. Amb la seguretat que Catalunya no és una espelma que s’apaga d’un buf. I llavors veuran que hi ha temps per maniobrar, amb calma i amb fermesa, per corroborar la dignitat d’una gran cultura.