Ningú no vol la nit
Què té a veure la nova pel·lícula d’Isabel Coixet amb els atemptats de París? A primera vista, res. Ningú no vol la nit narra el viatge a l’Àrtic, a començaments del segle XX, de la nord-americana Josephine Peary, seguint el seu marit, l’explorador Robert Peary. És una pel·lícula que enganya. Al principi sembla que ens explicarà una història d’“autoajuda i superació”: occidental intrèpida aconsegueix el que s’ha proposat, aplicant els clixés del cas: “No sabia que era impossible i ho va fer”, “Si no hi ha camí, obre’n un tu”... Després... Després, el que semblava sota control resulta que no ho està, i que la mort espera a l’aguait. Llavors ens adonem d’una cosa molt interessant, i és que en el cinema dels darrers anys hi ha un argument que es repeteix, cada vegada, sembla, més sovint: uns personatges occidentals gaudeixen dels seus privilegis fins que, inesperadament, la naturalesa o aquells nadius que semblaven submisos i fins i tot agraïts se’ls giren en contra. És aquest, l’esquema subjacent, amb totes les variacions que es vulgui, de pel·lícules tan diferents com El cel protector, de Bertolucci (1990); Babel, de González Iñárritu (2006); Lo imposible, de J.A. Bayona (2012); Destino Marrakech, de Caroline Link (2013), o Fuerza mayor, de Ruben Östlund (2014). Deu ser que quan alguna cosa ens impacta, com ens ha impactat la matança de París, la veiem reflectida en qualsevol cosa, però jo, en aquesta somrient i confiada Josephine Peary, magníficament interpretada per Juliette Binoche, m’ha semblat veure-hi les i els alegres parisencs gaudint del cap de setmana, sense sospitar l’horror que els esperava, procedent d’unes forces que potser van subestimar i que no acaben d’entendre.
I de tot això, quina lliçó en podem treure? La mateixa pregunta es fa la nigeriana Chimamanda Adichie a Americanah, una novel·la que mostra, entre altres coses, les dificultats (o el poc interès) que té la població blanca dels Estats Units per entendre a la col·lectivitat afroamericana. Als que li pregunten què poden fer, ella els respon: “No ho sé gaire bé. Intenta escoltar, potser. Els negres no et diuen que tu siguis el culpable. Només et diuen què és el que els passa”. Ja sé que no és res nou, però val la pena recordar-ho: escoltar, dialogar, conèixer l’altre, és l’únic que pot salvar-nos, potser, d’aquella nit de la violència que ningú no vol.