Petar-ho o no petar-ho
Els habituals de Sálvame (Telecinco) saben que les convulsions del programa s’han d’agafar amb pinces. Tot i això, sembla que el format viu un autèntic moment d’intensitat autodestructiva. L’últim pretext per la implosió és la separació professional de Belén Esteban i el seu representant Toño Sanchís. Les raons de la discòrdia són obscures, entre l’economia subterrània i l’abús de confiança. En un museu de grans representants, que inclogués figures com Carmen Balcells o Josep Maria Minguella, Sanchís ocuparia un raconet insignificant. Però, en el microcosmos dels famosos televisius, Sanchís és una autoritat. El seu estil inclou una tendència sospitosa al protagonisme i a adoptar expressions teatralment compungides quan els seus representats, i sobretot Esteban, rendibilitzen les seves misèries. Ara sembla que moltes d’aquestes misèries estaven dopades pel talent de Sanchís per la zitzània. En paral·lel, Jorge Javier Vázquez està abandonant la seva condició de mestre de cerimònies. Menys implicat i més condescendent, està canviant el xip en directe. El recanvi és Paz Padilla, que té l’habilitat d’afegir benzina als incendis. Sálvame no és el mateix si el presenta Padilla que si ho fa Vázquez. Però, si s’allarga massa, la transició perjudicarà un programa que, a mesura que perd sentit de l’humor i energia autoparòdica, es torna més desagradable.
L’ALTRA FAMA. Interessant edició d’Al rincón (Antena 3). Risto Mejide va convidar una selecció d’influencers, youtubers,
instagramers i bloggers que triomfen a internet. Més que triomfar, el verb propi del sector és petar-ho. Les entrevistes, editades en alternança, van desmentir el
Les converses van confirmar que la distància entre els joves i la televisió convencional creix
tòpic segons el qual aquests reis de YouTube i les xarxes són masturbadors, ninis, hikikomoris o niñatas idiotitzats. Les converses van confirmar que la distància entre els joves i la televisió creix i, sobretot, va apropar-nos a un univers de fames monstruoses (i les seves conseqüències). Probablement perquè Mejide coneix de primera mà la matèria tractada, va saber propiciar punts de vista i reflexions sobre la gestió pública de la intimitat més enllà de la típica queixa del famós aclaparat per una popularitat sobrevinguda. Simpàtics, astuts, temeraris, intuïtius, els entrevistats van demostrar assumir la seva condició amb intel·ligència, fins i tot quan es contradeien. Mejide va tractar de manera diferent les noies que els nois i potser va abusar de col·leguisme de germà gran enrotllat amb ells i de caiguda d’ulls de madur interessant amb elles (només li va faltar mossegar-se libidinosament la branca de les ulleres). Però aquest posat, que en altres ocasions interfereix i subratlla el factor d’autor del programa (“Tengo un ego que no me puedo permitir”, va dir Mejide amb ironia autocrítica), en aquesta ocasió va servir per desencallar algun nus de la conversa i per pujar un graó més en l’ escala de lafranquesa espectacle.