Idees per al pessebre
Als baixos de casa dels meus avis, a Gràcia, hi vivien una germà i una germana solters. L’home, que es deia, em sembla, Pau –Pau Novell–, era vigilant d’una fàbrica de flors. Ell i la seva germana Rita eren gent molt senzilla. A finals dels seixanta tenien una paradeta a la Fira de Santa Llúcia, al carrer de la Pietat. Els germans Novell i la Mercè, la tieta de la meva mare, eren els meus herois. La tieta Mercè, que a casa sempre deien que era molt moderna, despatxava fitxes a les atraccions El Caspolino! I Pau Novell tenia la botiga de figures de pessebre i quan l’anàvem a veure sempre ens en regalava. A casa hi havia unes figures de fang, precioses, que venien de casa dels meus avis, i que devien ser, tirant baix, dels anys trenta. Els germans Novell tenien unes bossetes amb famílies d’animals: un ànec a dins l’aigua i tres aneguets petits, una oca a la vora del rec i tres oques petites, un porc i una garrinada de tres garrins. La gràcia del pessebre és que pots barrejar figures de fang i de plàstic, un pescador gros i un pastor petit, una dona que porta un tupí, que va caure a terra i li falta mitja cara, i un xai que té quatre potes de filferro. Al cap de quatre dies els porcs de plàstic i el pescador de fang convivien d’allò més bé.
Fa uns quants anys vaig descobrir la parada de Maria del Carme Ferrer i Josep Mayoral. Em va agradar de seguida perquè si venen una llebre és una llebre i no un conill. L’oriol i el puput estan pintats de manera naturalista. Tenen unes perdius i uns mussols molt ben combinats de color. I senglars! Vaig començar amb un senglar gros. I l’any passat vaig comprar tres garrins, els ratllats,
Si venen una llebre és una llebre i no un conill; l’oriol i el puput estan pintats de manera naturalista
que segueixen la mare. L’altre dia vaig comprar tres senglars més, que faré veure que són els garrins de l’any passat, i tres garrins. Amb quatre senglars i sis garrins collserolitzaré el pessebre.
Ja tinc rumiat com anirà la cosa. Un dels senglars es menjarà l’herba, al costat de la cova, amb dues potes repenjades a la gàbia dels conills. L’altre, amb una de les garrinades, el posaré al costat d’un ermità calb que vaig portar de Mèxic, que sempre va de tronc amb un dimoni vermell i platejat. Cada Nadal compro una bossa de terra de les plantes, faig una muntanyeta i hi clavo unes branques de farigola velles i retorçades, com si fossin oliveres. Aquesta vegada ompliré la muntanya de forats, amb tot d’arrels aixecades, com si haguessin torpedinat el turó. Faré un clot amb una mica de terra i paper de plata i posaré un senglar rebolcant-s’hi al mig, mentre la mare i els tres petits es rasquen a la soca d’una farigola. Quan acabi de banyar-se, el pare senglar sortirà del clot, s’espolsarà i ho enfangarà tot. A mesura que vagin passant els dies organitzaré una filera de senglars tipus Astèrix, i els faré passar pel pont i per sota les potes dels camells.
Estic tan content amb la meva pensada que faig una foto i li envio per WhatsApp al meu germà Quim. “Però ja estàs amb el pessebre?” –em respon al moment–. Però si encara som al