Mozart en la intimitat

Heus aquí un concert estimulant. Perquè escoltar la música de Mozart, tan coneguda, identificable i recognoscible, i que sembli que és nova és d’aquelles experiències que s’agraeixen. Certament, els tres concerts programats per a l’actuació de dimarts no són dels més prodigats del compositor de Salzburg: els KV 175, 238 i 246, que marquen l’inici de la trajectòria de Mozart en el terreny del concert per a piano i orquestra.

Però, tant amb aquests concerts com amb d’altres de molt més cèlebres, l’entesa entre Arthur Schoonderwoerd i l’Ensemble Cristofori funciona a la perfecció. El músic holandès s’asseu, davant del seu forte-piano, com qualsevol dels magnífics integrants del conjunt instrumental i reparteix joc. Es nota que s’ho passa bé i contagia l’entusiasme als seus col·legues d’escenari i a un públic que seguia amb atenció les gràcies, bromes i entremaliadures de les joves partitures mozartianes.

En un primer moment, no semblava que l’equilibri entre els plans sonors fluís adequadament, per l’ofec a què les trompes van sotmetre el primer violí en l’allegro inicial del Concert en re major.

Però les coses es van encarrilar de seguida i la transparència aviat va fer acte de presència per continuar planant sobre la resta dels moviments. Un Mozart íntim pels pocs músics que ocupaven l’escenari de la sala Oriol Martorell, però que van demostrar que eren exquisits ambaixadors de la causa que defensaven, ben capitanejats per l’articulació pulcra, minuciosa i imaginativa de Schoonderwoerd.